Veuran, un ha donat la cara per Reagrupament quan les coses anaven bé i un dóna la cara, i les explicacions, per Reagrupament quan el vent es gira d’esquena. I encara que hom s’hagi acostumat a navegar a contra vent, cal reconèixer que aquesta vegada la tramuntana bufa forta.

Uns milers de catalans, sentint-se hereus de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme, de l’austeritat, de la virtut civil i la caritat (entesa com a tenir cura dels béns públics) vam decidir fer confiança fa uns mesos a una proposta que venia dels Pirineus, i que va semblar-nos clara i néta, sense dobles ni triples llenguatges, eixuta, feréstega, sincera. Una proposta que es basava en el patriotisme, entès com la passió per la llibertat, i en la regeneració democràtica, el seu sentit més radical.

Enteníem, entenem, que una pàtria lliure només pot comptar amb la força i l’esperit cívic d’aquells ciutadans desitjosos de ser lliures. Per això el patriotisme no demana una lleialtat cega sinó una lleialtat crítica. Per això la regeneració democràtica no té condicions, és absoluta. Per això és impossible ser independentista i no votar una opció que demani la independència per demà a l’hora d’esmorzar. La llibertat és innegociable, va dir un dia Pau Casals. I jo afegiria que tampoc la pàtria no ho és, de negociable.

Durant 72 hores aquest projecte ha semblat naufragar. Els confesso que els meus sentiments han anat des de la sensació que m’havien suïcidat políticament, fins a fer créixer en mi una amagada solidaritat amb els pollastres a l’ast que desconeixia. A més, m’han agafat en plena correcció del llibre de “Sí, ministre”, autèntic tractat de supervivència per a polítics i funcionaris, lectura que els recomano vivament però que potser no era la més adient en moments com aquests. Sir Humphrey Appleby pot arribar a ser massa real.

Nosaltres, els milers d’associats de Reagrupament, ens hem vist abocats a una crisi que era exactament tot el contrari pel que havíem estat treballant i defensant. Tot va tornar-se fosc i obscur com la gola del llop. Senzillament, el patriotisme havia anat deixant pas a la política. Cal no oblidar-ho i si aquesta crisi, que ens ha deixat la moral i el cor esquerdats, ha de servir per alguna cosa és per aquesta.

El projecte de la llibertat de Catalunya no pot estar subjecte a la política. El projecte de la llibertat de Catalunya ha de basar-se en el patriotisme, en les prioritats, en la urgència nacional. En un únic objectiu. És a dir, ha de basar-se en la revolució cívica que comporta el valor absolut de la llibertat que ho ha d’impregnar tot.

Per això entenc el doctor Carretero quan crida a no perdre ni un minut en batalles polítiques, per això entenc la seva dimissió, per això entenc que torni. I agraeixo als companys que han reconsiderat la seva actitud, perquè no dubto que ho han fet empesos pel mateix patriotisme amb el que vam començar aquest viatge.

Res no tornarà a ser igual. Fins és probable que Reagrupament, que fins ara ha jugat el paper de ser la millor eina útil, al meu entendre l’única, per a un independentista que ho practiqui, pugui deixar de servir aquesta funció en el futur. Aleshores, estimats amics, pujarem als bots salvavides i remarem cap a l’horitzó, hi hagi tramuntana o un dolç llebeig. I tots els milers de catalans que ja ens hem separat d’Espanya ens tornarem a reagrupar en un altre lloc, el que sigui. Si una eina s’espatlla en sortirà una altra. Perquè el que importa és el projecte, la idea, el repte que tenim al davant: la independència. Valguin per acabar les paraules de mossèn Ballarín –una altra lectura reconfortant d’aquests dies de fúria- : “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)