Uns dies a Suïssa. Entossudits en què algun dia ens trobem el pis cremat i fet pols, la família Torra persevera en la seva política d’intercanvis de cases. La cosa va així: tu poses un anunci del teu pis en alguna web de Home Exchange, amb fotos i comentaris com “centric and charming apartment”, “sunny” i “cute” i esperes, tranquil·lament, la teva víctima. És com anar a pescar a la piscifactoria. Solen ser europeus, pobres, però també n’hi ha de canadencs, americans i fins i tot una vegada un japonès també va mostrar-se interessat. Llegeixen la paraula Barcelona i corren a enviar-te la seva sol·licitud d´intercanvi com desaforats. És una cosa que no entendré mai, per anys que passin: com pot voler un europeu amb una casa decent intercanviar-la amb algú com jo, que viu a Barcelona, a l´Avgda. Príncep d’Astúries, on excepte 4 autobusos que donen la volta per les rondes passen tots els altres 200 de la ciutat i la brutícia s’enfila fins al nostre pis setè? Doncs és així, senyors. Incomprensiblement és així. Cada any podem triar destí. I, naturalment, escollim Suïssa.

Sóc un suisòfil, ho confesso sense pudor. Hi he viscut uns anys i hi torno sovint, sempre que puc. Estic enganxat, necessito les meves dosis de civilitat suïssa. Però, he arribat a conèixer la vella Confederació?, què en sabem, més enllà dels quatre tòpics tronats i de les avorridíssimes postals alpines?. Per començar, existeix Suïssa? Perquè aquestes són unes terres que no han volgut ser moltes coses al llarg de la seva història. No ha volgut ser ni Franca ni Itàlia ni Àustria ni Alemanya. I ha combatut ferotgement per allunyar-se dels perills d’assimilacions perverses. Un país fet des de la negativitat, que és com es fan els països.

L’extraordinària barreja de guerres, força i pacifisme, d’esperit d’obertura al món i d’aïllament i retorn a les arrels, de paisatges extrems i prats de silencis glaçats, de selva capitalista i cooperativisme d’hort i vinya, de cosmopolitisme plural i de tancades i ràncies tradicions, de rosades vibrants i tebis crepuscles, és el que fa de Suïssa un país apassionant. Fins i tot quan s’ha vist arrossegat pel costat fosc.

L’única resposta que jo vaig saber trobar la vaig ensopegar en el camí que vaig fer plegat amb els “Wildheuer”, els segadors que en les muntanyes del Santis, a l’estiu, pugen amb les seves falçs als prats de dall, per segar el fenc i les herbes salvatges. Pujàrem al matí. Era fosc encara, però l´Appenzell semblava un arbre de Nadal immens, amb totes les granges il·luminades amb llumetes. La boira baixa es fonia amb la llet tèbia de les vaques munyides. Grans i petits començaren a vestir-se per la sega. De tant, en tant, passava un grup al davant, xiulant i cantant les cançons de festa que a penes es podien oir pel so dels esquellots enormes de les bèsties. Arribàrem a dalt a les vuit tocades. El cel pur, d’esperit de vi, reflectia les aigües blavíssimes del Bodensee. Un corb passà arran. Les falçs esquinçaven el silenci. En la suor dels homes s’enganxava el verd estripat. Dinàrem pa i un tros de formatge. Vam cantar i vam beure. I l’ombra que s’havia amagat darrere les Churfisten volgué jugar amb nosaltres. A l’horitzó, Constança s’adormí en caure la tarda.

Llibertat, tradició i silenci. I un cert sentit de l’ordre i l’educació. A mi em sembla molt plausible, francament. I he decidit, perquè després tot seran corredisses, reservar-me ja des d’ara l’ambaixada de la República catalana a Berna. Queden avisats.

Molt Bon i Venturós Any nou.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)