Recapitulem: miops, feixistes de barretina, descerebrats, demagogs, secta, nazis, populistes, etc. S’ha obert la veda contra l’independentista i disparen. Disparen des de tot arreu, des del camp socialista fins als unionistes “catalanistes”, els grans estrategs en mantenir el país al bany maria, just en aquell puntet on no passi res, és a dir, on es mantingui el grau d´emprenyament necessari per tenir-nos en tensió, però no massa, no fos cas que penséssim en estripar la baralla –espanyola-, ells, que són uns mags en el joc de cartes, la responsabilitat i la governabilitat.

Sembla mentida com l’establishment reacciona amb aquesta virulència insospitada. Són tres-cents mils Goliat contra David. Ens tenen acorralats al gueto, sense mitjans de comunicació, ni fundacions, ni articulistes, ni tertulians, però segueixen disparant. La lluita és tan desigual que sorprèn l’acarnissament. Uns amb l’espardenya i internet; els altres, amb mocassins, la televisió, els diaris sociovergents i les ràdios. Uns fent els actes com poden i pagant-se’ls; els altres, pagats pel poder i amb la catifa vermella a la porta. I segueixen disparant.

Una de les ràfegues de trets més intrigants de la temporada és que se’ns acusi de “radicals”. Ser independentista vol ser “radical”? A mi és una acusació que em fa molta gràcia perquè els meus amics independentistes solen ser tots professionals competents i pares de família, allò que se’n diria gent d’ordre, conservadors,liberals. Ara, això sí, volen que el seu país sigui lliure i no accepten més claudicacions. Demanar la llibertat és ser radical? Des de quan? No es radicalitza del seu país el que precisament el vol depenent d’un altre?

Un altre dels míssils que rebem és que no pensem de manera estratègica, que fem la guerra equivocada, que no bastim ponts amb els partidaris de l’estat plurinacional i del federalisme. El retret, naturalment, va dirigit als independentistes –aquesta pressa que tenim després de 300 anys, sembla mentida!- i mai als federalistes. Es veu que aquests, dipositaris del seny i de la grandesa de mires, són els únics que sí pensen estratègicament, a llarg termini. Reconec que els dono part de raó: pensen tant a llarg termini que porten segles pensant-hi. Per ells, ens hi estaríem tres-cents anys més. Aquella esperança que tenen els federalistes catalans en Espanya, que supera de llarg la que els espanyols tenen en ella mateixa. I es veu que pel fet de tenir aquesta devoció al miracle, molt respectable d’altra banda, se situen en un pla de superioritat moral sobre la colla de bàrbars descreguts i rídiculs que volem la independència per demà a les vuit del matí.

Però aquest diumenge no valen els trets. Aquest diumenge els que tenen la sort de viure en la Catalunya democràtica votaran. És el primer pas per guanyar la guerra.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)