Conec al Salvador Sostres des de fa més o menys un any. Entenguem-nos, ja no me’n recordo des de quan la meva vida comença cada matí llegint la seva columna de l´Avui. Em refereixo aquí a conèixer-lo personalment.

Se n’anava de viatge de noces i, gràcies a l’Enric Vila que li va parlar de mi, em va trucar un dia per comentar-me que volia que fos el seu editor. Sense tenir temps ni a contestar, la meva bústia d´email rebia el seu esborrany d’un llibre sobre els restaurants de Catalunya. Ja el farem algun dia –i espero que ben aviat-, però aleshores em va semblar més interessant proposar-li que ens narrés el seu viatge de nuvis. Sostres té una estranya habilitat en barrejar sentiments i experiències vitals i creia que un llibre així podria ser diferent del que venim llegint els últims anys. Des dels llibres de viatges de Pla que tots plegats estem fent sempre el mateix llibre de viatges. Algú com ell podia donar-li la volta i, enllaçant la tradició, renovar-la.

Des d’aleshores, ens hem anat veient, un cop va tornar d’Amèrica i de No Amèrica, agafant-nos cada cop més confiança. Vaig passar pel ritual d’iniciació al Tirsa i he de reconèixer que el Manhatan que em recomanà és difícilment superable. Poc a poc s’anava perfilant el llibre, excepte la coberta, per la que ell va defensar fins a la mort que hi sortís la Reina d’Anglaterra, però per la qual em va semblar que Buckingham Palace era un lloc una mica massa gran per trobar la porta per demanar-ne l’autorització. En tot moment, em va donar sempre la impressió de ser davant d’un gran professional, un treballador incansable, algú amb un talent natural indubtable, però que sap també que cal l’esforç de cada dia per construir alguna cosa sòlida. I la tenacitat de la fidelitat a uns principis.

Aviat vam començar a parlar de política. No m’és difícil, coincideixo gairebé sempre amb ell. Diria més, penso el que penso perquè ell ha escrit el que ha escrit. Som el que hem llegit, va escriure un dia, i jo el llegeixo a ell. No puc fer-hi altra cosa. Suposo que a molts de vostès els passa el mateix.

Ras i curt: estem d’acord en la urgent necessitat de la independència de Catalunya, en què Artur Mas és el candidat més ben preparat, en què Joan Carretero representa per fi un separatisme seriós, en què el tripartit és una catàstrofe per la nació, en què volem els millors resultats per CiU i per Reagrupament (i per una ERC que deixi el tripartit enrere), que l’únic adversari són els socialistes. I en canvi, ell, ara per ara, pensa votar CiU i jo, ara per ara, penso votar Reagrupament.

En aquesta anècdota hi ha, de fet, la categoria a la qual molts votants sobiranistes es trobaran en les futures eleccions. Què fer? Un vot directe a un partit independentista nou a la plaça, del que es desconeix com pot actuar en el futur, i que pot dispersar vot versus un vot directe a un partit nacionalista, del que se sap com ha actuat en el passat, i que té grans possibilitats electorals si aconsegueix sumar vots de tot arreu. L’estratègia de CiU passarà per primar el factor aturar el tripartit i impulsar l’economia; la de Reagrupament, en no moure’s de l’eix nacional i la regeneració política. Un cridarà a convergir sobre el catalanisme; l’altre, a reagrupar-se en l´independentisme. Què fer?

Deu nos en guard de donar consells a ningú. Aquest tràngol que el passi cada un com pugui. Però si serveix a algú la meva opinió, jo ja no puc esperar més. He decidit que només m’interessa la independència del meu país i que no puc fer confiança a ningú que no ho tingui com a prioritat per a demà a les vuit del matí. Lamento molt si amb això no evito més tripartits, o si s’ensorra el món o el que sigui, però el meu vot, avui i sempre, ja només el condiciono a aquesta prioritat. Ben senzill: fins que Catalunya no sigui lliure votaré per la independència. Qualsevol altre argument, el considero secundari.

Fa dos divendres tornàvem d’Olot i després de la discussió de rigor vam encaixar. “Sempre que l’Artur Mas sigui President, voldria que Reagrupament obtingués un resultat espectacular”, em va comentar en Salvador. No se’m va ocórrer un altre compliment de resposta que dir-li: “T’asseguro que l’endemà de la independència em faig de CiU”. I va marxar Diagonal avall, que havia de canviar la columna de l´Avui i feia tard.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)