«Perdoni, però si per un costat es reconeix la condició de nació a Catalunya, per l'altre no se li pot negar el dret a l'autodeterminació»

La setmana passada, la senyora Núria Parlon va ser entrevistada per Antoni Bassas, a l'Ara. Un exercici del que vam tenir com a resultat el retrat d'un PSC que representa d'una manera absolutament perfecta la seva idiosincràsia provincial.

Ens assabentàvem, per exemple, que per "reconèixer el caràcter plurinacional de l’Estat", el PSC-PSOE han dissenyat un "pla d’acció amb propostes en diferents temps. Hi ha un curt, un mitjà i un llarg termini per trencar la situació de confrontació entre Catalunya i Espanya". Ja es veu que la cosa pinta bé.

Quan Bassas li pregunta quina és la proposta a curt termini, la resposta no pot ser més engrescadora: "És necessari obrir el procés de reforma de la Constitució. Volem plantejar una comissió mixta Senat-Congrés per encetar el debat sobre el nou model constitucional". Tot això ho diu la senyora Parlon el juliol del 2017, després d'algunes coses que han anat passant per Catalunya.

Però el gran moment de l'entrevista arriba després que se li pregunti "Quin mal hi ha a ser preguntats si volem o no la independència?". La senyora Parlon contesta: "Què justifica que Catalunya vulgui ser independent? Nosaltres no som una colònia. Els que no estem d’acord amb el procés no som colons a Catalunya. Els catalans i les catalanes no tenim reduïts els nostres drets en relació a la resta d’espanyols o europeus. Volem més autogovern, però no es donen les condicions per a l’autodeterminació".

Imaginem-nos que després de 1714, Catalunya, que amb el Tractat dels Pirineus havia perdut els comtats del Rosselló i la Cerdanya, li haguessin amputat Roses i Cadaqués; imaginem-nos que, també com es va pensar un temps, Tortosa i les Terres de l'Ebre se li haguessin escapçat. Imaginem-nos, més modernament, que el leridanismo hagués triomfat i Lleida avui fos una comunitat autònoma com Múrcia o La Rioja. Tot això hauria pogut passat. I ara la senyora Parlon, com a bona provinciana, estaria dient que el que havia quedat de Catalunya no té dret a l'autodeterminació. Perdoni, però si per un costat es reconeix la condició de nació a Catalunya, per l'altre no se li pot negar el dret a l'autodeterminació.

Aquests dies, s'han celebrat unes Jornades sobre el dret d'autodeterminació al segle XXI. No entendre a aquestes alçades que aquest va lligat al principi democràtic, la dignitat i la causa justa, és, senzillament, arrepapar-se darrere de les línies de les actuals demarcacions provincials espanyoles. En definitiva, ser un provincià, un defensor de les províncies.

El PSC s'ha oblidat d’un país, del seu país, i ara ho paga. Es va perdre en els laberints del poder, devorant-ho tot i desant en un calaix l’ètica i la idea de transformar i fer avançar el seu país. I ara ho paga.

Avui el PSC es troba amb una militància inflada, en estat de pànic davant de la travessa del desert que s’intueix. Cap escenari de futur els pot ser favorable, tant si surt bé l'1-O com si no. El partit es troba a la intempèrie. I a fora fa fred.

Entre la soledat i el silenci, comença la sorda lluita per aferrar-se a unes engrunes. Sarcàstic. Es pensen que poden sortir-se’n amb les estratègies d'Il Gattopardo, canviant algunes coses perquè tot continuï igual, sense recordar que el príncep de Salina era un conservador.

L’única alternativa que té el PSC, és ser originals i tornar a l'origen dels Campalans i Serra i Moret, redescobrint altra vegada el país que van deixar enrere, comprometre-s’hi  i reprendre el camí. M’agradaria pensar que al PSC pugui algun dia haver-hi  qui defensi que Catalunya pugui ser alguna cosa més que una província espanyola condemnada a una asfíxia demencialment insuportable i que per això, precisament per això, per dignitat, per decisió democràtica, per justícia, decideix exercir el seu legítim dret d'autodeterminar-se.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)