«Diu Jordi Arqué: "Jo per la meva part, ni com català ni com socialista, no accepto cap disminució del dret de Catalunya a la seva autodeterminació"»

L’amic Valentí Soler, poeta, rescatador de Just Cabot, compilador de les obres completes de Tomàs Garcès, activista pro Pompeu Fabra, per damunt de tot badaloní, m’envia aquesta perla de Jordi Arquer que, a pesar dels anys, brilla igual que si hagués estat escrita ahir (vegi’s aquesta simple frase: "Jo per la meva part, ni com català ni com socialista, no accepto cap disminució del dret de Catalunya a la seva autodeterminació"). Transcric, doncs, el text que m’ha enviat en Valentí:

"Els nostres conciutadans 'comuns' així com els socialistes catalans haurien d’anar acabant el temps de reflexió i donar ja una resposta clara a aquest dilema que hem de resoldre els catalans: sobirania o dependència. Crec que els podrien ajudar a treure conclusions els següents fragments d’una carta (*) que, des de París, el 28 d’abril de 1957, Jordi Arquer i Saltor, vell lluitador del POUM i, més tard,  del Moviment Socialista de Catalunya, va enviar a l’aleshores líder del socialisme espanyol  a l’exili, Rodolfo Llopis, en relació a un projecte de restauració democràtica que algun dia hauria de substituir el sistema dictatorial franquista, i que en la seva formulació embrionària ja no contemplava els drets nacionals de Catalunya, en especial el fonamental dret a l’autodeterminació.

Deia (i ja fa 60 anys!) Jordi Arquer: (...) 'El que m’ha decepcionat és que no s’hagi consignat, per el mateix període de transició que demana per Espanya un govern provisional ni monàrquic ni republicà que prepari les eleccions, un govern provisional per Catalunya per preparar les seves eleccions, en tant que democràcia diferent de l’espanyola, per tal de què el poble català es pronunciï sobre el règim de relació que vulgui tenir amb l’Estat democràtic espanyol. A Catalunya no existeix el problema espanyol de monarquia o república, pel fet de no existir una dinastia catalana. Catalunya és, doncs, per definició, republicana. El nostre problema no és de règim sinó d’existència nacional...

El fet de què el secretari del Moviment Socialista de Catalunya, passant per sobre dels acords existents en la nostra organització sobre aquesta qüestió, hagi signat el vostre document, fa que jo no em senti lligat per la seva signatura. Pots creure que li diré oportunament.

Lamento també que la UGT., a la qual pertanyo, l’hagi signat, sense preservar el dret de Catalunya a la seva autodeterminació. No deixaré de fer constar la meva protesta.

Jo esperava que el PSOE i la UGT haurien demanat que figurés en el vostre document aquest dret democràtic elemental i fonamental de Catalunya a la seva autodeterminació i a pronunciar-se lliurement sense confondre’s amb la democràcia espanyola. Cap demòcrata espanyol, si de veritat és demòcrata, no hauria pogut negar-s’hi. En tot cas, el PSOE i la UGT haurien donat exemple de comprensió i de generositat i Catalunya els ho hauria agraït. Constato amb pena que no ho han fet.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)