«La pàtria caiguda ha ressorgit més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans. Les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal s'alcen de nou»

Ja fa alguns anys va caure a les meves mans el llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili. Recordo haver-lo llegit d’una tirada, compulsivament, amb la sensació de viure com mai fins aleshores l’enfonsament d’un somni i del final de qualsevol esperança.

El llibre de Rovira, escrit a raig, com un assaig a mig camí d’un dietari i d’un reportatge periodístic, és, probablement, la crònica més angoixant, crua, trasbalsadora d’aquells moments. Amb els encerts i els errors, les renúncies i els petits gestos d’heroisme, els exemples cívics i les misèries morals, les descoordinacions i els lideratges, les ombres i les clarors. Enmig d’un paisatge de desolació i d’horror, a estones d’un patetisme dolorós. Aquell viatge de la família Rovira, de polítics, escriptors i d'una corrua d’un poble en èxode, s’alça com un exemple de fidelitat a una cultura i a un país ensorrats.

Llengua i homes passaren avall. La generació més brillant de Catalunya es trobà en la diàspora més miserable. L’exili, que, com l’eternitat, tenia gust de peix podrit —dirà Àngel Ferran— els abraçaria tots. I, tanmateix, tots van restar fidels al somni.

El dissabte passat a la nit, gràcies a la generositat de la Maria -besnéta de Rovira- i la seva mare, l'Eloïsa, vam tenir l'oportunitat de recordar què havia passat en aquella torre del barri d'Horta fa gairebé 80 anys. Una profunda emoció flotava en l'ambient. El text de Rovira, interpretat per Jordi Hervàs, ressonava punyent i esquinçat en el mateix lloc d'on, la matinada del 24 de gener de 1939, va marxar-ne per no tornar-ne mai més.

Un homenatge a un poble i també a un gran català. El llibre, com es sabut, es clou amb una promesa que ell i la seva família van fer-se el diumenge 5 de febrer de 1939, en terres del nord de Catalunya: “Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal”.

La pàtria caiguda ha ressorgit més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans. Les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal s'alcen de nou. La història ens regala la possibilitat de deixar enrere els vells dies i encetar-ne de nous, els primers dies de la Catalunya republicana i independent. Tot depèn de nosaltres. Com sempre.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)