«Aquest país no pot arrossegar aquesta estela d’enganys, hipocresies i deformacions ni un moment més. I menys que mai, ara»

Benvolgut expresident,

La setmana passada es donava a conèixer un escrit vostre, del 20 d’abril, titulat “situació de risc, però amb actius”, publicat per l’associació Serviol. Davant d’un “estat d’ànim preocupat pel futur del nostre país”, proposàveu “una  mobilització de tots els nostres actius morals i econòmics, culturals i tècnics, socials i polítics per a superar aquesta situació” i alertàveu del “RISC GREU DE RESIDUALITZACIÓ de Catalunya” –les majúscules són vostres.

Contra aquesta anàlisi, hi oposàveu una sèrie d’actius: la llengua, la cohesió social, estar oberts al món, el progrés científic, la sanitat pública, la societat civil, les manifestacions... I acabàveu amb aquesta conclusió: “Un país així no renuncia al seu projecte. És un bon projecte. Assumit i defensat amb energia i dignitat. I no amb paraules buides”.

Em va recordar la conferència que féreu al Born, el març del 2014, sobre “Herder, Renan i el dret a decidir”. Un bon discurs contraposant les dues concepcions clàssiques del fet nacional. Per Herder, la personalitat dels pobles es basa en un substrat compost per la llengua, la cultura, el sentiment col·lectiu, la memòria comunitària i la consciència prèvia a qualsevol construcció política. Per Renan “la nació és un plebiscit de cada dia”. Alguna cosa així, doncs, com cos i ànima.

Veníeu llavors d’un procés llarg de reflexió, donant voltes i voltes, fins i tot de manera torturada, balancejant la idea de la residualitat catalana cas de continuar sotmesa a Espanya versus l’oportunitat del dret a decidir i de la independència. Mesos després la bomba explotà i la confessió de la deixa esfondrava discursos, anhels, valors, obra i lideratge. Tot quedava reduït a cendres pel foc de l’engany.

Ara propugneu assumir i defensar amb dignitat, rearmats moralment, el projecte de la independència, i no amb paraules buides. No puc estar-hi més d’acord, però aleshores, benvolgut expresident, tenim el dret a demanar-vos tota la veritat. I a demanar-vos-la, precisament, ara.

La història contemporània de la memòria dels pobles és una història marcada pel dolor. La veritat no ha estat mai una concessió graciosa, sinó un conquesta durament assolida. El rearmament moral que demaneu només és possible si tenim accés a la veritat. A tota la veritat. La veritat no és dura sinó que, com la nació, és un plebiscit diari. És l’engany el que ens desnacionalitza i paralitza.

No podeu demanar aquest rearmament moral si no sou el primer a reconstruir allò que no se’ns ha explicat, que no se’ns ha volgut dir, que se’ns ha ocultat. Què ha passat a Catalunya aquests darrers anys? Demaneu les hores que calguin, però conteu-ho. No és possible salvar l’obra si l’home no es salva a sí mateix. Teniu el deure personal de rescabalar el futur manllevat al poble de Catalunya, de reintegrar-li el tros de memòria que li cal per a enfrontar-se net, expiat, lliure al seu destí. I us l’exigim ara i aquí.

Aquest país no pot arrossegar aquesta estela d’enganys, hipocresies i deformacions ni un moment més. I menys que mai, ara. En el moment en el que ens trobem, en l’instant històric de l’exercici de l’autodeterminació –sí, cert, és un bon projecte-, mireu els turons a l’altra banda del riu, retrobeu-vos amb el millor de vós, encareu-vos al que més heu estimat. I expliqueu-nos tota la veritat. Serviu al vostre país. Però recordeu que sense la veritat no hi ha actius, només riscos.

Només així podreu deixar enrere el vostre passat –que és també el nostre, perquè ja només tindreu un futur per davant -un futur crític, democràtic i lliure.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)