«A la descolonització espanyola, tots els nous estats de Llatinoamèrica van ser fruit de declaracions unilaterals d’independència»

Naturalment, el govern espanyol ha respòs negativament a la petició d’un referèndum acordat amb el Govern de Catalunya.  Com era de preveure, l’estat espanyol compleix rigorosament amb el seu destí. Les coses són així, han estat així i seran així. Per tant, els catalans, com han fet abans que nosaltres desenes d’altres pobles al món (i tots els que s’han independitzat d’Espanya al llarg dels segles) ens pertoca el deure d’autodeterminar-nos.

El moviment independentista català ha prestat poca atenció a la història de la descolonització espanyola, la qual cosa és sorprenent tenint en compte que Catalunya és una de les darreres colònies, avui per avui encara subjecta a la metròpoli. Em sembla un error. Ningú no pot entendre millor que un argentí, un bolivià o un cubà les aspiracions de llibertat d’un català.

Fer una incursió per les actes d’independència de Llatinoamèrica (i Filipines) és constatar uns fets ineluctables: primer, tots els nous estats van ser fruit de declaracions unilaterals d’independència; i, segon, tots els països van arribar-hi després de denunciar la tirania, l’arbitrarietat i l’absoluta manca de llibertat amb la que els espanyols governaven aquells països. En altres paraules, n’estaven farts. Uns quants exemples:

“Se nos declara un estado de rebelión, se nos bloquea, se nos hostiliza, se nos envían agentes y se procura desacreditarnos” (Veneçuela, 1811).

“Para separarse de la nación española... por cuanto que no pierden un momento para subyugar cada día más la libertad del hombre” (Panamà, 1821).

“La arbitrariedad con que fue gobernada, excitó en los pueblos el más ardiente deseo de recobrar sus derechos usurpados” (Guatemala, 1823).

“Nosotros consagramos estos dos venerables principios: nosotros creemos que todos los hombres son iguales, amamos la tolerancia, el orden y la justicia en todas las materias; respetamos las vidas y propiedades de todos los ciudadanos pacíficos, aunque sean los mismos españoles, residentes en este territorio, admiramos el sufragio universal que asegura la soberanía del pueblo; deseamos la emancipación gradual y bajo indemnización, de la esclavitud; el libre cambio con las naciones amigas que usen de reciprocidad; la representación nacional para decretar las leyes e impuestos, y, en general, demandamos la religiosa observancia de los derechos imprescriptibles del hombre, constituyéndonos en nación independiente, porque así cumple a la grandeza de nuestros futuros destinos, y porque estamos seguro que bajo el cetro de España nunca gozaremos del franco ejercicio de nuestros derechos". (Manzanillo, Cuba, 10-10-1868. Manifiesto de la junta revolucionaria de la isla de Cuba, dirigido a sus compatriotas y a todas las naciones).

Com tots els que ens han precedit, és important entendre el moment en el que entrem, de l’exercici del dret d’autodeterminació, és a dir, de posar en mans dels ciutadans una resposta, sí o no, a la independència, que els vincularà jurídicament i en farà sorgir tots els efectes.

En conseqüència, ja no som en els temps de repetir un 9-N o una consulta participativa sota la legalitat espanyola. El referèndum que encarem és vinculant i sota una legislació pròpia, autodeterminada, que l’empara. Per això, cal alertar sobre tots aquells -"comuns", etc- que pretenen  reduir el referèndum a una consulta i a una mobilització. Moltes gràcies, però no, de cap manera. No només és erroni, atempta a l’arrel mateixa del sentit transformador i revolucionari del referèndum. Una mobilització no és un referèndum, però un referèndum inclou, sí, una mobilització.  El matís és importantíssim, perquè sense aquest matís no ens autodeterminem, i es posa en perill -devaluant-lo- l’autèntic caràcter decisiu del referèndum. Quan més parlem de consulta, menys referèndum és; quan més ens limitem a mobilitzar-nos, més  allunyem aquesta votació del seu efecte vinculant.
 
I ja posats, si som en l’etapa que som, l’únic que ens interessa als catalans és conèixer la resposta, sí o no, de tots els nostres partits polítics, a la independència de Catalunya. Estar ja a favor o en contra del referèndum deixarà aviat de tenir massa importància. L’hora d’autodeterminar-se inclou a tothom. S’ajudaria molt més al referèndum, enlloc d’aigualir-lo, si s’aixequés la bandera del “no” a la independència, i per tant, autodeterminant-se, acceptar l’efecte vinculant del mateix.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)