«L'independentisme busca el per què, l'unionisme en té prou en agitar l'espantall del com»

La manifestació d'aquest diumenge de l'unionisme va aplegar uns milers de ciutadans, sí. Qualsevol comparació amb les xifres de mobilització que aconsegueix l'independentisme dóna diferències abismals, i deixa els dependentismes fora de lloc. Més interessant que les xifres, en canvi, és analitzar els arguments dels manifestants. Però, esclar, caldria trobar-ne. I aquest és el punt essencial de la qüestió: l'unionisme s'ha refugiat en el sentimentalisme i dóna per perduda la batalla dels arguments ("Aturem el cop", "Soy español" "Esta es nuestra policía" (davant de comissaria), "Artículo 155, ya!", etc.).

És hora que encara hàgim d'escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya que no sigui el de la por, la legalitat o l'expulsió al cosmos o a illes desertes (quan excepcionalment algú ha posat una dada sobre la taula, vegi's Josep Borrell, els contraarguments des de la part independentista han estat demolidors -via Xavier Sala i Martín, per exemple).

Per què creu l'unionisme que ens convé seguir a Espanya? Que ho argumenti, que miri de convèncer-nos. Per exemple, com podem millorar la gestió sanitària, seguint a Espanya o tenint tots els controls econòmics dels nostres recursos des de la república catalana? El contrast de parers a la societat catalana hauria de ser aquest, debatre sobre les xifres, els valors i les idees. L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi hagut debat, que no ens hàgim pogut centrar en la categoria i els continguts. L'únic cop que s'ha produït és aquest: atrinxerats en el “no es pot votar” i en "visques" a la guàrdia civil, l'unionisme s'ha autoapartat del debat i es reclou en l'anècdota fúnebre ("Artículo 155 ya!"). És lògic: en un debat amb arguments, el perden; en un no debat, en una bronca sobre si podem o no podem votar, aquí l'unionisme en té prou amb aferrar-se al "resistiré", el TC i la llei. 

Les campanyes sobre el dèficit fiscal, sobre les des-infraestructures; els argumentaris del Clauer d'Òmnium, les qüestions d'estat de l'IEC o "El país que volem", de l'Assemblea. Els "Building a New State", conferències internacionals arreu del món organitzades pel Diplocat o l'aparició del col·lectiu Wilson han anat construint un "corpus" d'arguments. Hem estudiat, debatut i après els perquès volem la independència. Des dels primers "papers" del Cercle Català de Negocis o la Fundació Catalunya Estat o el Cercle d'Estudis Sobiranistes. Fa ja més de deu anys! (i podríem anar molt més enrere, si cal). Aquí és on l'independentisme ha de centrar la jugada que ve, perquè, aquesta solidesa argumental serà una de les nostres grans fortaleses en els temps que vindran. Així hem pogut superar els lemes unionistes  tan pobres i intel·lectualment decimonònics com “'legalitat" o "marc constitucional", evitant caure en les trampes dels debats estèrils dels terceraviòlegs, mutació recent dels federalistes però que conserven el seu mateix ADN.

El col·lectiu Wilson, els professors Tremosa, Ros Hombravella, Paluzie, Bosch, Guinjoan i Cuadras, els científics, arquitectes i enginyers per la independència, etc, etc. I, per sobre de tot, el Consell Assessor de la Transició Nacional han marcat el camí a seguir. Els 18 informes que ha emès aquest organisme, impecables i implacables, constitueixen ara mateix el corpus de doctrina més important que s’hagi construït mai en aquest país per aportar llum i arguments –jurídics, econòmics, socials, polítics, estadístics, científics- en la definició, precisa, del camí cap a la independència. Un esforç immens, aclaparador en els mètodes d’anàlisi, aclaridor en les alternatives, trasbalsador en les conclusions. S'ha fet una tasca de recerca colossal que ens ha permès acabar construint una xarxa de documents i dades indiscutible, lògica i clara. Un relat. L'unionisme, en canvi, es basa encara, en bona part, en els símbols i el sentimentalisme. 

L'independentisme busca el per què, l'unionisme en té prou en agitar l'espantall del com. Hem perdut moltes batalles, però aquesta, la dels argument per a la independència, l'hem guanyada. Aquí és d'on no hem de sortir.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)