«La independència exprés és la que, ara sí, confiem tots que s'executi i es proclami després del vot afirmatiu majoritari dels catalans al referèndum»

Convençuts de què els catalans som ximples del tot, els qui ens neguen el dret més elemental, el dret a decidir qui som i què volem ser, els qui estan movent tots els ressorts de l’estat impropi per esclafar-nos, els qui han interposat querelles, afinat fiscals, pagat confidents, desplegat espies, intoxicat amb notícies falses i precuinades als forns del CNI; els qui han fet de l'estat de dret un estat desfet, aquests, els qui ja tenen prevista la resposta a qualsevol moviment que facin els representants legítims del poble de Catalunya, siguin multes, suspensions de funcions, inhabilitacions, estats d'excepció o de setge, ara, resulta que s'esquincen les vestidures perquè el Parlament de Catalunya, com pot, aprofitant la mica d'oxigen que respira, busca senzillament la manera de permetre que els catalans democràticament decideixen el seu futur. I corren a dir-ne independència exprés i a clamar contra la vulneració dels drets de l'oposició.

Vulneració dels drets és la que portem els catalans patint durant aquests 300 anys a l'Estat espanyol. Desenes de generacions de catalans han vist els seus drets més elementals anul·lats i trepitjats. I ara resulta que un Parlament que s'ha autodeclarat sobirà (no oblidéssim la declaració del 9 de novembre del 2015) no pot plantejar una mecànica procedimental que pugui acabar facilitant un referèndum d'autodeterminació. No cal afegir que el corifeu de publicistes de l'establishment ha corregut a apuntar-se a la seva desqualificació, oblidant-se de què no cal amenaçar amb un estat de setge perquè ja vivim en un estat de setge. I amb un espectacle d’il·lusionisme formidable acaben acusant als independentistes de tèrbols i tramposos.

Trampes en un Parlament democràtic? Trampes en la reforma d'un mecanisme procedimental? Trampes en una nova regulació que s'aplica al Congrés i a nombrosos parlaments?. 

Però el més greu és que s'acusi de “totalitarisme” als qui senzillament aspiren a convocar al poble de Catalunya a les urnes. La independència exprés és la que, ara sí, confiem tots que s'executi i es proclami després del vot afirmatiu majoritari dels catalans al referèndum.

Sempre em sorprèn com els qui defensen la pertinença a Espanya consideren que viuen en una societat en la que són gairebé perseguits per defensar la seva posició. Devem viure en països diferents, perquè en el meu resulta que els independentistes amb prou feina traiem el cap en un parell de diaris, alguna ràdio i una televisió. És tan absolutament desproporcionat el desequilibri de forces entre el poder de l’establishment unionista i els que pretenem trencar-lo democràticament que aquest argument senzillament faria riure si no fes plorar. Contra el poder immens, omnívor, caníbal, de l’Estat,  aclaparador i asfixiant, el Parlament de Catalunya mira de trobar una sortida. És com si en un camp de mines, a un soldat que intenta avançar, se li demanés que tiri recte i no que les vagi evitant. Si es pot evitar, millor evitar el suïcidi, que no és mai massa agradable.

I en això ens trobem, en ple setge del 2017. Buscant la manera de fer-lo saltar i avançant. Perquè, com sabem molt bé els catalans, si no som capaços de trencar-lo, ens acabarà esclafant. 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)