«No recordo quines eren les preguntes, però les respostes passaven, d'una manera o altra, per la independència»

El debat de diumenge al vespre del President de la Generalitat amb una colla de ciutadans va palesar de manera rotunda fins a quin punt vivim en el raquitisme autonomista. Calculo que més del 90% de les preguntes que es van fer a Manresa no poden contestar-se com a president d'una autonomia. O al menys des d'això que en diuen l'autonomia catalana, amb un dèficit fiscal del 8% anual -per tant, amb els serveis infrafinançats fins a límits insospitats-, sense competències laborals ni fiscals ni tributàries  i amb les infraestructures en mans de l'estat espanyol.

Però quina política laboral es pot portar a terme? Tributària? Fiscal? I això és, justament, allò que interessa a qualsevol ciutadà, perquè és en funció de les decisions polítiques que en aquests temes es prenguin que les coses poden anar per un costat o un altre. El debat de diumenge va demostrar que el rei va nu, i que sols amb un estat català les lògiques ambicions ciutadanes poden ser satisfetes. Bàsicament, allò que sempre deia la Muriel Casals: "Per tenir un estat del benestar hem de tenir un estat".

Fa quasi un segle, un socialista català, Rafael Campalans, se li va avançar i ja ho deixava clar: “Quan Catalunya sigui políticament lliure, lliures tindrem les dues mans per lluitar per l'emancipació social del nostre poble”. Pur sentit comú. És inconcebible pensar en una idea abstracta de plena sobirania, sinó que aquesta consisteix a disposar d'eines i mitjans per assegurar un futur social, econòmic, cultural i nacional a una col·lectivitat. I sí, nacional, també. És el que passa quan et converteixes en un estat, de sobte ets com qualsevol altre i tens a les teves mans les seves mateixes competències per fer les polítiques que vulguis. I no pas les raquítiques competències de gestió que dóna una autonomia de règim comú com les altres 16 que corren per Espanya.

Això és el que reclamaven els ciutadans que van preguntar al president Puigdemont diumenge. Sense potser proposar-s'ho, però el seu va ser un al·legat silent a favor de la independència. No recordo quines eren les preguntes, però les respostes passaven, d'una manera o altra, per la independència.

I és que a aquestes alçades, ja està tot dit. En tots aquests cent anys que el catalanisme maldava per trobar un cop i un altre l'escletxa per on encaixar un projecte comú per Espanya,  la resposta ja l'havia donat Campalans. Quan any rere any s'anaven aprovant pressupostos i pactes de governabilitat, Campalans. Quan en les manifestacions es cridava “Som una nació”, Campalans ja ens deia a la cara que una nació sense estat és un naufragi segur.

I és que sí, esclar que sí, llibertat, democràcia i justícia social és pel que volem una república. O dit d'una altra manera, per poder servir millor als ciutadans que diumenge reclamaven precisament això.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)