«Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral»

Si alguna cosa coneixem amb certesa és que Espanya no pacta. En tot cas, amb Espanya es pot arribar a negociar, un cop exercida la sobirania, a partir d'una política de fets consumats.

Com a catalans, ni més ni menys que 300 anys d'experiència avalen l'afirmació anterior; a banda de què tots els processos d'independència de les colònies espanyoles van ser unilaterals.

Descartada la darrera reinstauració monàrquica o "transició" com a pacte -l'estafa colossal de l'status quo franquista ja no hi ha qui pugui amagar-la-, l'únic exemple que la història ens ofereix d'un "pacte" entre Espanya i Catalunya és la proclamació de la República Catalana, després d'unes eleccions municipals considerades "plebiscitàries", l'any 1931. Gràcies al cop del president Macià es va poder "negociar" amb Espanya. I tanmateix, el resultat fou clarament decebedor. Degradació a Generalitat, Estatut de Núria retallat i el pacte incomplert per part de l'estat espanyol. És a dir, que ni aleshores.

No cal donar-li cap volta més: és impossible que algú que no considera l'altre un interlocutor hi pugui pactar res.

I no serà perquè no ens hi hàgim esforçat. El catalanisme ha basat de fet, històricament, la seva justificació en reivindicar-se com a nació, com a "entitat amb sobirania", capaç d'autodeterminar-se en la seva relació amb Espanya. Un pacte, doncs, entre iguals.

Naturalment, l'estat espanyol ho nega de manera sistemàtica. Espanya no considera que hi hagi cap altra entitat sobirana amb qui "pactar" res. Només hi ha una sobirania, l'espanyola. I en conseqüència a l'estat espanyol no existeixen "unionistes" -que suposaria que hi ha una entitat capaç d'unir-se a una altra-, sinó "depenents" -que implica que hi ha una entitat que és de l'altra, que li pertany i n'és sotmesa.

Tot això ho sabem i és conegut. El procés cap a la independència ha estat com ha estat precisament perquè si alguna cosa sabem és aquesta. Tota l'estratègia del dret a decidir es basa en aquest pressupòsit. Portem anys "carregant-nos" de raons: l'enviament dels diputats a Madrid per a la delegació de competències; la llei de consultes; el 9-N; el nou 9-N. Fins a la darrera carregamenta de raons: el 27-S, quan es van convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que van donar lloc, el 9N2015, a l'aprovació de la declaració de sobirania i d'inici del procés de desconnexió.

És perquè Espanya no pacta la raó decisiva del perquè del referèndum d'autodeterminació unilateral. Perquè si tu t'has declarat sobirà, si tu entens que tens el dret a decidir el teu destí, si tu ja no "depens", ja no pots fer una altra cosa. Aquesta és la gran oportunitat del referèndum unilateral, que, esclar, posa terminis perquè sense calendaris i dates ja no seríem sobirans.

No hi haurà referèndum pactat; perquè Espanya no pacta. Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral. Aquí és on el món ha de saber entendre'ns, aquí és on qualsevol ciutadà lliure del món hagi de semblar-li normal que, senzillament, vulguem ser com ells.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)