«A l'independentisme el republicanisme li va com l'anell al dit, perquè a més a més l'imposa un repte enorme: l'ambició de la plena virtut civil dels ciutadans»

Obsedit en la batalla dels arguments (econòmics, socials, culturals, etc.) i en presentar la seva causa com la de la democràcia, l'independentisme no acaba de jugar a fons una carta més conceptual, més "ideològica", però que pot aportar-li uns fonaments sòlids i, sobretot, uns valors ètics amb els quals donar gruix a la seva proposta: el republicanisme (entès en sentit ampli i no pas només com a forma d'Estat, que és potser el menys interessant del que pot arribar a significar).

"Els principis de llibertat, les aspiracions de progrés, les reformes de justícia, ¿on les aplicaríem si no tinguéssim la realitat de la pàtria nostra, de la pàtria viva? A construir la pàtria nostra, la pàtria viva -que serà democràtica i republicana perquè el nostre poble voldrà que ho sigui- dirigirem ets nostres esforços", escrivia ja un joveníssim Rovira i Virgili l'any 1914, encertant els grans valors en les quals el republicanisme modern s'ha volgut reconèixer: llibertat, justícia, progrés (igualtat) i patriotisme (entès com a defensa del bé comú, de la ciutadania en el seu conjunt, "pàtria viva").

Per Philip Pettit, un dels màxims teoritzadors moderns del republicanisme, "un estat republicà haurà de fomentar les formes socials de vida en les que cadascú sigui capaç de mirar directament a l'altre als ulls, amb una consciència comú que no depenen de la seva voluntat, ni estan a mercè de qualsevol altre subjecte col·lectiu". És a dir, el republicanisme, entès com a societat de ciutadans lliures i iguals, no subordinats, no dominats, apoderats, contestataris, participatius. És en ells, en els ciutadans on rau la raó de ser de la república: sense ciutadans lliures, no hi ha república.

Per tant, seguint encara a Pettit, aquesta llibertat i la democràcia de la qual es doten, implica uns ciutadans "virtuosos", implicats en la societat, que pregunten, que censuren les males praxis del govern, que vigilen, que el condicionen, que han deixat de ser uns mers súbdits per convertir-se en uns motors cívics de canvi. I tanmateix, la societat ha de mantenir una contínua vigilància, diu Pettit, i això constitueix el preu de la llibertat republicana. Resumint, i en aquest cas manllevant una frase de Maurizio Viroli, un altre dels grans pensadors republicans, "la lliure república, on solament viuen ciutadans lliures i iguals".

De fet, es tracta de lligar-se a la tradició republicana del nostre país, a tot aquell sensacional apoderament ciutadà que van significar els ateneus, cercles, associacions, orfeons i entitats de mil tipus diferents ja des de la meitat del segle XIX. Una espessa xarxa de societat civil organitzada per l'ímpetu dels ciutadans de voler ser alguna cosa més que un espectador passiu del que passa a casa teva i que viu el seu moment esclatant el 14 d'abril de 1931. Però venia de molt lluny.

Per això, el republicanisme ens dota d'una eina formidable, alhora que ens alerta dels perills. Sempre m'ha agradat el que deia Víctor Torres, un eminent republicà: "Els enemics que no hem de perdre mai de vista són les tres principals xacres de la democràcia: la demagògia, la incompetència i la immoralitat".

Dilluns van celebrar-se a Barcelona unes jornades sobre "Ètica pública i republicanisme". En una conferència magistral -literalment-, el professor Xavier Antich, s'atrevia a concretar una "brúixola ètica", una fórmula republicana pels nostres temps constituïda per tres grans valors: 1) Integritat; 2) Decència i 3) Responsabilitat. I encara n'afegia un quart, per als servidors públics: Exemplaritat.

A l'independentisme, que tant li deu a la societat civil organitzada, el republicanisme li va com l'anell al dit, perquè a més a més l'imposa un repte enorme: l'ambició de la plena virtut civil dels ciutadans. De viure lliures. De, finalment, viure responsables.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)