«Tot el que hem fet aquests últims 10 anys té sentit només si arribem a un desenllaç aquest estiu»

Puntuals com els canelons i la carn d'olla per Nadal i Sant Esteve, arriba l'Operación Diálogo de cada any. Amb més o menys parafernàlia, a vegades un simple sospir del ministre de torn, altres cops algun titular equívoc deixat caure mil·limetradament, han aconseguit el seu resultat, que no és cap altre que fer que els ressorts de l'establishment s'activin per girar la roda de la gàbia de nou i així seguir rodant. Generacions de catalans senceres han passat tota la seva vida rodant i rodant a la gàbia. Un joc dantesc.

Anàvem tan marejats que ni ens n'adonàvem que rodàvem i rodàvem. Els dolços i baleàrics temps del catalanisme, on hi havia sempre temps per tot, senzillament perquè no hi havia cap objectiu final. Ser "catalanista" ha estat una feliç indefinició que, voluntàriament o involuntàriament, ha servit tant als partits nacionalistes com a esquerres i dretes no nacionalistes d'aquest país per anar tirant. Ara una competència, ara un 35% de l'IRPF, ara una mica més, ara una mica menys, ara una punteta... ara res, ho sentim molt. Ja ni esmentem el federalisme o altres invents de noves gàbies amb els mateixos barrots.

Sí, contra la roda eterna s'alça l'independentisme i ho fa, entre d'altres, amb dates i calendaris per bandera. I és que sense un full de ruta datat i datable, no som en un procés d'independència sinó en un reprocessament de retorn cap al catalanisme, al punt de partida. A la roda i al mareig.

Tot el que hem fet aquests últims 10 anys té sentit només si arribem a un desenllaç aquest estiu. Podem o no ser independents, ja ho veurem com voten els catalans; però en canvi sí que només depèn de nosaltres fer tot el possible per a aconseguir-ho. I això passa, indefugiblement, per complir amb els compromisos electorals i el calendari, que és l'únic que segueix depenent de nosaltres. Està en joc molt més que unes dates, la credibilitat de tot el procés sencer.

Contra la dolça languidesa de la vida autonomista, el procés cap a la independència clama per un desenllaç. Aquesta és la pressa. Per això el referèndum d'autodeterminació és tan important, perquè no es pot endarrerir -a no ser que ho fem nosaltres mateixos- i perquè no és reinterpretable de cap altra manera: o referèndum o referèndum no pot significar de cap de les maneres eleccions de cap tipus. No celebrar-lo en les dates votades pels ciutadans i pels parlamentaris (ja no dic no convocar-lo, sinó no celebrar-lo) no només seria una solució contrària al mandat popular, sinó que seria un fracàs nacional.

Fins i tot m'atreviria a dir que és molt més important celebrar el referèndum...que no pas el seu resultat. Per què? Perquè La llei de transitorietat i el referèndum d'autodeterminació són, ara sí, fer un forat als barrots de la gàbia. Seran uns temps enormement difícil, caldrà suportar un pols amb l'Estat ferotge... però segueix essent l'única opció que continua depenent de la nostra voluntat i determinació. Dates, doncs, que és l'únic camí que ens fa sobirans.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)