«La revolució catalana no es pot entendre sense les classes mitges i populars que veuen en la independència l'única opció per fer saltar pels aires segles de dominació»

El tràgic destí dels gladiadors no acabava amb la seva mutilació, esquarterament o degollació a la sorra del circ. L'espectacle havia de continuar i era necessari treure les despulles de la sorra del circ. Els cadàvers eren arrossegats amb uns garfis de ferro i se'ls traslladava, travessant la porta Triumphalis o la porta Libitinensis, la porta de la mort (per exemple, en el circ romà de Tarragona), cap a una dependència macabre on eren despullats d'armes, cuirasses i vestimentes que portessin a sobre. També se'ls tallava el coll –si encara els hi quedava. Era l'acte de "l'spolium", despullar, i aquell lloc sinistre seria conegut com l'Spoliorium. Amb el temps, "espoli" va passar a ser sinònim de "despullar" a una persona o un territori dels seus béns.

Els 300 anys d'espoli que ve patint Catalunya l'han situat vivint a l'Spoliarium de manera permanent. I no és un lloc, em sembla que queda clar, massa agradable per viure.

Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. Per això la revolució catalana no es pot entendre sense les classes mitges i populars que veuen en la independència l'única opció per fer saltar pels aires segles de dominació. En el darrer número de la Revista de Catalunya, els professors Amat i Guinjoan, concloïen: "Els catalans tenim un Estat en contra i això es posa de manifest amb un maltractament econòmic (amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual segons el mètode càlcul), l'ofec financer, la legislació centralitzadora i l'activisme de l'Estat contra Catalunya. L'ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra".

Diumenge passat, en el programa de TV3 sobre Gibraltar, dinamita pura, els gibraltarenys, de qui Felip VI a l'ONU proclamava que eren l'última colònia a Europa, deixaven clar que la recaptació dels impostos era una competència seva i que les polítiques socials, de benestar i de desenvolupament les prenien ells. En canvi, amb una ironia dolorosa pels que vivim als Països Catalans, es preguntaven si les últimes colònies no serien pas aquells territoris de l'Estat espanyol encara avui súbdits del descendent de Felip V, que ni recapten els impostos, ni els poden aplicar a les polítiques que lliurement decideixin ells mateixos, perquè són polítiques que els vénen decidides, despullades. Sense voler-ho, estaven citant Rovira i Virgili: "No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos".

Quants nous Hospitals Generals de Catalunya podrien construir-se i gestionar- se adequadament amb els recursos dels catalans? Quantes beques als estudiants podrien atorgar-se? Fins on podria arribar l'Institut Ramon Llull per promoure la llengua i cultura catalanes arreu del món? On seríem, en termes de recerca? Quines polítiques de solidaritat no només amb l'Estat espanyol sinó arreu del món no podríem endegar? Poden permetre's els pensionistes catalans-i els que en un futur breu en formarem part- arriscar-se a què la gestió de les seves pensions la faci un Estat que avui mateix les està posant en un seriós perill? L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie.

L'any 1884, el pintor filipí Juan Luna, dibuixà el quadre "Spoliarium". És una obra immensa, de 4mx7m, que li va costar gairebé un any de treball. Representa, patèticament, l'arrossegament i apilament dels cadàvers dels gladiadors a la cambra de la mort. Aquell any, el quadre va exposar-se a Madrid. Dos anys després, va penjar a les parets de la Sala Parés, on l'èxit fou extraordinari. Es diu que gairebé 60.000 barcelonins va contemplar-lo. Empesa per aquest succés, i gràcies a una subscripció popular, la Diputació de Barcelona va comprar-lo. Avui penja al Museu Nacional de les Filipines. Què va passar? Trobant-se els anys 50 en procés de restauració a Madrid, el general Franco va pensar que seria un bon obsequi per guanyar-se les simpaties filipines. I els el va regalar. La Diputació va quedar despullada. L'Spoliarium també va ser espoliat.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)