«Si ara no reaccionem contra el judici al president Mas, on posarem el límit? Si no ho és ara, ho serà la inhabilitació de l’alcaldessa de Berga? O de la presidenta Forcadell?»

Poques setmanes abans del 9-N del 2014, la BBC publicava a la seva pàgina web que els catalans s’havien unit per “desafiar” el govern de Madrid, encertant la via per entendre els efectes d’aquella jornada.

I és que el 9-N no es pot veure a ulls només d’una consulta sense efectes jurídics; el seu valor polític extraordinari, un punt de no retorn col·lectiu per a 2,3 milions de persones, és el fet que va  aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia real. La querella que s’està tramitant contra el president i les conselleres en el fons el que ataca és precisament la llibertat d'expressió,  la clau de volta d’un poble que ho vol ser-ho. Qualsevol demòcrata del món hauria de sentir-se’n interpel·lat. I ofès.

Contra la revolució democràtica catalana, l’estat espanyol ha llançat el seu exèrcit d'institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que els catalans votessin. I Catalunya no només va votar, sinó que va exercir la seva sobirania. Per això va vèncer i també per això el dia 9 va esdevenir, sí, un trencament –com havia sabut intuir la BBC. Després d’aquella jornada, amb la llibertat d'expressió amenaçada, amb l'Estat impropi desbocat, ja no es tractava de marxar, sinó de desaparèixer.

És en aquest triple component d’exercici de llibertat d’expressió, de sobirania i de desobediència col·lectiva on cal buscar el valor del 9-N. Que va ser més que una llàstima no haver mantingut l’efecte vinculant de la consulta? D’acord. Que la semifinal guanyada el 9-N no vam ser capaços de rematar-la amb les plebiscitàries en els tres mesos següents? D’acord. Però renunciar a l’acte de desobediència col·lectiva dels catalans contra l’estat espanyol més important de l’últim segle em semblaria un error polític monumental. I hi estaríem renunciant si ara deixem passar el judici al president Mas i a les conselleres Rigau i Ortega sense més.

Tot esperant la gran desobediència de l’estiu del 2017, aquests propers mesos no poden convertir-se de cap manera en una desfilada d’inhabilitacions i querelles davant de la nostra passivitat. El 9-N del 2015 ens vam declarar sobirans, no es pot oblidar. I ens obliga a tot i ens obliga a tots. Si ara no reaccionem contra el judici al president Mas, on posarem el límit? Si no ho és ara, ho serà la inhabilitació de l’alcaldessa de Berga? O de la presidenta Forcadell? O també esperarem a la gran desobediència?

Segons el professor Gene Sharp, poden concretar-se tres formes d'acció no violenta:

1. Protesta i persuasió (encara una fase simbòlica i comunicativa).

2. No cooperació (desenvolupament d'accions de resistència, amb repercussions socials i econòmiques -vaga, boicot- i polítiques -rebuig a l'autoritat-)

3. Intervenció (alteració normal de la societat i creació d'institucions alternatives per substituir el poder de l'adversari amb formes paral·leles de poder popular)

Ja no som a la fase 1, sinó que des del 27-S ens trobem en la fase de no cooperació. Davant del judici a la que va ser el màxim representant dels catalans el dia que vam exercir la nostra sobirania, el rebuig a qualsevol autoritat que pretengui  “jutjar-lo” ha d’ésser total i absolut. La independència és una línia recta.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)