Escriure una setmana després de les eleccions, en les que hem demostrat que seguim avançant de victòria en victòria fins la independència final, t’obligaria a tractar d’altres temes. Ja fas tard per parlar d’un fenomen biològic com el del Sr. Corbacho a l’Hospitalet o per apuntar que l’apoteosi provincialista contra la que clamava Xammar de la Barcelona dels anys 60 és més a prop que mai. De fet, l’Hospitalet ja no és aquell descampat/barri enganxat a Barcelona sinó que és tota la província/regió de Catalunya la que està enganxada a l’Hospitalet. Només a l’URSS de les bones èpoques i, potser, a una tribu nòmada de l’illa de Sumatra, cap partit havia concentrat mai tant poder polític.

Però quan semblava que ja estava tot dit, la Sra. Llansana escrivia dijous en aquest mateix diari una anàlisi brillant dels resultats d’ERC, demostrant, amb xifres fredes, l’espectacular triomf d’Esquerra. I encara el mateix dia el Sr. Portabella feia un gest.

La neollengua de “1984” d’Orwell que la Sra. Llansana practica és l’instrument perfecte per amagar la realitat. Allò que no s’anomena no existeix; i allò que existeix, s’anomena d’una altra manera. Avui pel “patriotisme social” votem els pressupostos que se’ns posin per davant o sota “més regidors independentistes” s’amaga una derrota aclaparadora.

Embolcallats de seda i pedreria, de belles i entranyables paraules que ho justifiquen tot, estem a mig pas de caure en l’abisme nacional. Això sí, independentistes i d’esquerres, encara que a cada bugada anem perdent pel camí part de les sigles, la “C” i la “R”. Vivim l’enorme decepció d’aquesta Esquerra ruïnosa i exhausta que prometia futur, però que ens està acorralant en el passat més trist i gris. Com el Titànic, la direcció actual d’ERC corre directe a l’iceberg: en la punta que es veu, les CUP; a sota, en l’enorme massa gelada, el Sr. Carretero espera, pacient, sabent que cada dia l’iceberg creix més.

I encara el Sr. Portabella ha fet un gest. A aquestes alçades, com confiar que no és més “neollengua”? Primer, ja veurem què passa i, segon, d’aquí 4 anys comptem tots plegats les vegades que ERC haurà votat contra el bipartit a Barcelona.

Baudrillard tenia raó: “Darrera de l’orgia de les imatges, el món s’oculta, es disfressa”.