En l’entrevista homenatge de El País a Zapatero de començament de tardor, va saltar la sorpresa. Ni inversions, ni infraestructures. No calia. Ja sabem que tindrem les millors del món. Vivim a la terra promesa. No, en absolut. El President ha llegit aquest estiu La Pell Freda.

És una petita tradició anual. Amb les vacances, els Presidents espanyols es relaxen i donen una volta cultural pel Nordeste. Aznar llegia Pla; Zapatero, Sánchez Piñol. És un detall. Així prenen els pols de la pluralitat del país. I fins l'estiu que ve.

La pregunta és inevitable: amb qui s'haurà sentit més identificat, Zapatero, amb els granotots o amb els dos habitants de l'Illa?

Haurà sentit l’angoixa, la por, el fred? “Mai no som infinitament lluny d’aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells que estimem”. No es refereix ni a CiU ni a ERC. És el començament de La pell Freda. Personalment, faig Zapatero més a prop del món granotot. Aquella buidor, aquella pell de membrana, els silencis, les ombres, no és que siguin una raó però ajuda a explicar l’elecció del President.

Llàstima que no hagi tingut temps per continuar amb “Pandora al Congo”. Llavors, Sr. Zapatero, hauria tingut una explicació detallada i magnifica per situar Catalunya, geogràficament i espiritualment, després d’aquest estiu.

PS. Cau a les meves mans una Revista que ha sortit fa poc amb el nom de “CHESTERTON” i que és l’ultima joguina dels Srs. Vidal Quadras, César Vidal i Pío Mora. Hem arribat a un punt que costa fins i tot indignar-se.

Hom pot acceptar que aquesta gent s’apropiï de paraules com “revista española, constitucionalista y libre”. Fa anys que els espanyols, de dretes i esquerres, les fan servir. I ja sabem com hem acabat. Hom fins i tot els permet que usin allò de “trinchera de la libertad” als que precisament voldrien acabar amb la nostra. Venim de vacances i ens sentim generosos. Però hom no pot tolerar de cap de les maneres que aquesta colla de saltejadors de camins s’amaguin sota el nom de Gilbert Keith Chesterton. Ni el Pare Brown, ni Dijous, ni el Napoleó de Notting Hill s’ho mereixen. Ni els seus milers de lectors. Hauríem d’enviar-los uns quants centenars de granotots.