La setmana passada vaig tenir ocasió de visitar, per primer cop, l’arxiu Tarradellas de Poblet. Vaig entrar-hi antitarradellista convençut i en vaig sortir amb molts dubtes. Des de les 93.000 cartes arxivades als centenars de documents classificats; de la història del cor del President Macià, que Gasol i altres van guardar en un pot que Tarradellas va passejar per mitja Franca, a les lluites caïnites de l’exili, on prosseguí, augmentada i corregida, l’atàvica disputa catalana, hom no pot sinó plantejar-se si, enmig del caos i el voluntarisme, no hem jutjat malament a Tarradellas, l’únic polític que emergeix en aquells moments amb un cert sentit d’ordre i capacitat de maniobra. El nostre Fouché? Segurament. Però per damunt de tot un polític amb un objectiu.

En fi, temes, tots ells, que no interessen als intel·lectuals ciudadanos que viuen a la colònia. Temes inútils de la província tancada i reclosa en ella mateixa que, a més, té la barra d’entossudir-se en parlar una llengua regional i estèril. Amb el generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres del país!

Anava buscant unes cartes de Xammar al President. Hi són. Magnífiques, com sempre. Si en els articles, Xammar mostra una prosa àgil i directa, en les cartes colpeja i salta com si es trobés en un quadrilàter. Narrativa pugilística.

No ens desviem. De sobte, un feix de cartes creuades entre el President i la parella Obiols/Rodoreda. Ell, cínic i escèptic. Rodoreda, més distant, més lírica, diguem-ne.

Hi ha un moment especialíssim. Rodoreda demana al President la seva opinió sobre uns poemes que li envia. I Tarradellas contesta en 5 pàgines plenes de matisos i tendresa. Lúcidament. Un President que parla de poesia així pot ser un mal President?

De sobte, en una resposta de Rodoreda (datada de 1949), es llegeix el següent:

“El mot intel·lectual és una mica vague. Si ens limitem a Catalunya i diem que un intel·lectual és us un home que aspira a produir una obra literària el problema, per a mi, s’aclareix. L’intel·lectual català té, del renaixement ençà, una manera de fer política i només una: produir en català”. Tant senzill com això. Com les primaveres i les flors.