És el que té aquest país: prepares el teu article sobre Eugeni Xammar i va el Parlament i vota contra la Ministra Alvarez.

Una de les principals caracterísiques d’aquests temps és la vulgaritat dels nostres polítics. Ja ni la hipocresia manté un cert nivell ni, molt menys, protocol. Fa uns anys, aquestes coses no passaven, però ara, en canvi, qualsevol portantveu s’atreveix a criticar a la Ministra i parla d’abusos i excessos.

Esquerra Republicana i Iniciativa, apurant el temps límit, creuen que cal reprovar-la. Pobra dona. Però tranquils, que ella s’està petant de riure, com el President Zapatero.

Abans, en els sistemes parlamentaris d´altres temps, quan un govern perdia la majoria dimitia. Ara, no. Ens hem modernitzat. Ja no cal. Els aliats governamentals es donen un petites vacances, s’espolsen algunes tensions internes, i alehop!, tornem-hi que no ha estat res. Perquè això és precisament el que passa: res. Hem convertit el Parlament de Catalunya en el més inútil dels Parlaments del món: ja no és que no pugui decidir com vol que sigui el seu país, que normalment és el que fan tots els parlaments del món que aspiren a ser alguna cosa més que un aparador d’una botiga de vetes i fils, sinó que quan pren una decisió com la de cessar el cap d’obres d’uns túnels que es fan en una de les seves ciutats, rep com a resposta un divertit acudit del President d´Espanya. I una ampla riallada.

I fa molt bé el Sr. Zapatero d’enfotre-se´n de tots plegats.

O què es pensaven? Espanya porta anys fent-ho. Estatut? Riallada. Balances fiscals? Més riallada. Infraestructures? Moltes més riallades. No paren de riure amb nosaltres. Per no continuar amb el franquisme i més enllà. Que ara ja ens riguin a la cara era qüestió de temps.

En tota la història recent de la democràcia a Espanya (curta, tot sigui dit) els partits catalans sempre han tingut la majoria: fos el PSC o el PSC i CiU o el PSC i ERC. Tan senzill com resultaria no aprovar un pressupost a Madrid, per exemple. I deixar-se estar d’hipòcrites numerets al Parlament, mentre per darrere es corre a tranquil·litzar al socialista de torn que no passa res.

Per això cal felicitar al PSC i molt especialment a la Sra. Teresa Cunillera, que va defensar sense complexes a la Sra. Ministra a Madrid, que és on té valor. Necessitem moltes més conilleres a Catalunya. Una apoteosi de conilleres. Dones valentes, que no s’amaguen, que surten a pit descobert –ja em perdonarà- i diuen el que s´ha de dir. Sense hipocresies. Això és una dona.