Comencem a exercir el nostre dret a decidir. Primer assumpte: el nom.

Coneix algú un holandista? I un alemanyista? On s’amaguen? Què fan? A què dediquen el temps lliure? Per què nosaltres hem de ser diferents?

Com a invent, el catalanisme ha funcionat durant uns quants anys, gairebé un segle i mig. Va essent hora de jubilar-lo.

I és que tot és més molt més fàcil si arribem a on el meu admirat Eugeni Xammar proposava: catalans amb catalans i espanyols amb espanyols.

En uns temps que “catalanisme” (i fins i tot “nacionalisme”) no es que corrin el risc d’aigualir-se, sinó que ja no representen ni diuen res, la proposta de Xammar és fascinant, d´un atractiu extraordinari. Situar-se dins o fora, ser o no ser part de la comunitat catalana. Potser és aquesta la qüestió.

De sobte, tot es simplifica.

S’acaba l’engany que suposa que afegeix “l’isme” per arribar a l’arrel: catalans. Igual que els anglesos, els croats i els russos. O els espanyols. Cadascú al seu lloc i cada lloc per a cadascú.

I comencen les exigències. Perquè, evidentment, la següent decisió és l’Estat.