No ens enganyem, aquí no dimiteix ni dimitirà mai ningú. Els temps en què per perdre unes eleccions o la confiança dels ciutadans un polític recollia els seus papers, entregava les claus del cotxe oficial i la VISA, feia un petó a la seva Secretària i tornava a la seva antiga professió han passat, afortunadament. Avui la passió de servei als ciutadans dels nostres polítics és tan intensa, tan radical, que prefereixen seguir al seu lloc, peti qui peti i costi el que costi. Han decidit sacrificar-se fins al final. “No ens mouran” és el seu lema i “perpetuació” l’objectiu. Només en la política catalana s’aplica sense excepció una de les lleis universals d’Einstein: la matèria política es transforma, però no desapareix. És un fenomen únic al món, i que ja està essent objecte d’estudi d’algunes Universitats americanes.

A què es deu que a Catalunya ningú no dimiteixi (a excepció del senyor Piqué, qui ens ho hauria de dir)? Fa lleig? Ataca l’estómac? Falta de tradició? Inexperiència? Síndrome de ser el primer? L’altre tampoc no ho fa? Sí, és cert, que dimitir no consta en la relació de verbs polítics catalans de Xuriguera, però és aquest el motiu? Què impedeix als qui ostenten càrrecs públics, un dia, quan, posem per cas, són culpables d’una desfeta electoral o d’una gestió catastròfica (res, dos temes menors, ja ho sé, sense importància, però algun exemple hem de posar) d’acomiadar-se del personal i tornar a exercir de jardiner, metge, paleta, advocat o professor d´Institut?

La resposta és coratge, sacrifici i voluntat de servei. Ens hem de sentir orgullosos que per sobre de ximpleries com derrotes o crisis, els polítics catalans perseverin. Què fàcil seria presentar la dimissió a la primera de canvi! I la responsabilitat? I la governabilitat? I el país?. Per això cal donar suport a la iniciativa del concurs del Polític No Dimissionari de l´Any que vol premiar aquell que en qualsevol lloc del món hagués dimitit, però que a Catalunya segueix en actiu. Els primers candidats són:

El senyor Joan Ridao. El resultat més devastador per Esquerra Republicana, que ha perdut la meitat del seu suport electoral, no ha impedit que el senyor Ridao mirés a una altra banda, faci la viu viu, i a més es permeti aconsellar als seus companys de partit sobre canvis i renovacions (és clar que si ni els senyors Carod, Puigcercós, Vendrell, Huguet i tots els causants de la debacle ningú no se’n sent responsable, per què hauria de sentir-se’n ell? I així tots es tornen a presentar, gràcies a Déu, per continuar al front del partit o de les llistes).

L´Honorable senyor Francesc Baltasar. Al mig de l’ull de l´huracà (seria lleig posar-hi “tempesta”), el senyor Baltasar, aguanta. Amb la moral que dóna saber que tota la família t’està donant suport (la seva ex-dona és Directora General de seu Departament i la seva filla, periodista, càrrec de confiança del Departament de Presidència), hom pot aguantar el que sigui i dir el que sigui, com que es va pactar amb el govern central de no parlar de la sequera fins després de les eleccions o que cal buscar un altre nom al diccionari pel l´acció de “captar temporalment aigua”. Cal donar ànims al senyor Baltasar, perquè ens esperen tardes glorioses.

El senyor Duran i Lleida. “Hem resistit”, deia , exultant, la nit electoral. Enhorabona. Però un es pregunta quants segons tardaria un Consell d’Administració en despatxar ipso facto a un Director General que en la formulació de comptes anuals presentés un power point on digués, després de quatre anys, i tot i que la competència hagués doblat en beneficis, que ells “havien aguantat”.

L´Honorable President José Montilla. Fa alguns anys, el concepte “responsabilitats polítiques” tenia encara algun significat. El tripartit l’ha eliminat, i així ens hem tret de sobre estúpides formalitats. Ja ningú no és responsable de res, ni de ningú, en el govern hi ha qui governa i qui fa oposició, barra lliure. Un espectacle bellíssim on tot és possible.

Són quatre noms d’una llista llarga, molt llarga, i que segurament l’amable lector encara ampliaria amb uns quants més. Faci-ho, però no oblidi mai l’exemple de servei que pel país representen tots aquests homes.