En una definició que va fer fortuna, Salvador Sostres un dia va empescar-se allò del Puigcercós Manelic. Parlem-ne.

El mateix Guimerà li explicava a Maria Guerrero (sí, Terra Baixa es va estrenar primer a Madrid, en castellà): “Manelic (diminutiu de Manel) que és un noi innocent, tot candor i experiència, deixa el seu ramat a les cimes del Pirineu on mai ha sortit i ve a casar-se a la plana, a la terra baixa, on sols troba falsedat i malicia...” Guimerà traçava un paral·lelisme tan evident com previsible amb les terres altes i baixes. La primera, un món utòpic, pur i bo, on hi viuen individus lliures, amb capacitat d’iniciativa, conscients de la seva voluntat. Però la segona, ah! la terra baixa!, un país brut i sòrdid, mesquí.

No hi ha dubte que els Carod i Puigcercós van ser Manelic un dia. Amb ells arribava un aire fresc, net, esperançador, que retornava als millors temps de Barrera. Molts, amb la moral esclafada per la dolça decadència convergent, ens hi vam agafat com a un clau ardent. I només per això els ho agrairem sempre. Per fi semblava que ERC era el partit que somniàvem.

El somni s´ha esvaït però ells s´han quedat. S´han transformat en Sebastià, l’amo tirà de les terres baixes de Guimerà. Com un malson ens hem aixecat cada dia aquests últims anys, amb el dolor de veure com es dilapidava un esforç enorme de tants, com es prostituïen les paraules, com s’enfangaven idees que ningú no hauria de gosar profanar mai com “independència” o “pàtria”, com se succeïen els desastres electorals sense que cap dirigent no se’n sentís al·ludit, com es votava l´invotable, com fins i tot el President Barrera se n’allunyava. Per això, a qualsevol nacionalista, ERC ens dol i ens fa mal. Per això hem alçat la veu. Per això ens semblava que havíem perdut tota esperança.

Tota? No, com un parell de mil·lennis enrere en un poblet de les Gàl·lies, uns quants resisteixen. Són els “crítics” diuen els oficialistes de l’aparell; els alternatius, puntualitzen ells mateixos; la gent normal, dic jo. Que s’acabin unint ha de ser qüestió de dies, perquè la victòria ha de ser seva. I nostra.

Vaig ser el diumenge 13 d’abril a Manresa, on es proclamaren les candidatures de Reagrupament. Ni un càrrec públic; ni un cotxe oficial; cap individu amb ulleres fosques i el coll de l’abric alçat, cap Sebastià. Una delícia. Era la gent de les terres altes, militants de base, pagesos, advocats, administratius i metges, gent normal amb discursos normals i que els portava la il·lusió de ser un país normal ( i un partit normal). De servir i no de servir-se’n.

Ja sabem com acaben Manelic, Marta i Sebastià: “lluny de la terra baixa! Fora tothom! Aparteu-vos! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!”. Doncs això.