Visc darrerament en un núvol d’optimisme. Trobo que se’ns acumulen les bones notícies. Em permeten?

Primer, els deu mil a Brussel·les. Per sobre de qualsevol altra, Brussel·les és senzillament una constatació: la casa gran del catalanisme existeix, però té cames i se sent lliure i ja en té prou de gronxar-se al balancí de províncies, on el temps s’escola tan dolçament. S’ha cansat d’esperar i ha decidit posar-se a caminar. El separatisme avança plegat. Cada un allà on creu que pot defensar millor el país, però és un moviment transversal, potser l’única ideologia avui en dia realment plural a la societat catalana, fragmentat en desenes de petites peces que quan se solidifiquen tenen la contundència d’una roca. Convergents i esquerrans, reagrupats i membres d´El Matí, els de les CUP i els del Partit Catalanista Republicà, tant se val, tots desfilàvem sota la mateixa pancarta.

Quin espectacle, senyors, Brussel·les! El catalanisme en erupció. Ah! Quina meravella! A tots els que els van dir somiatruites i xirucaires, a tots els que els miraven amb aquella mitja rialla cínica de paternal suficiència, a tots els que s’entossudeixen a continuar fent de federalistes tristos i amargats en un estat on només hi ha federals a Catalunya, Brussel·les fa arribar un missatge al país que és tot el contrari, un exercici d’optimisme, pragmatisme, decència i bon humor.

Segon, l’èxit indiscutible de públic i vendes de la Setmana del Llibre en Català. Davant d’una Barcelona que ha renunciat a tot excepte a ser capital d´ella mateixa (“Barcelona nation”), Sant Cugat s’ha alçat per mèrits propis com la millor seu possible. Van passejar-se pel Monestir i les carpes? Pedres i llibres feien una combinació màgica, gairebé tel·lúrica, irresistible. Les paraules semblaven suspeses al cel, manses, daurades pel sol. L’equip d´Albert Pèlach i Lluís Guàrdia, esmerçant-hi les sis vides que els quedaven, ho ha fet possible. Aquesta és realment la força del país, la xarxa d’institucions i persones que arreu de Catalunya tiren endavant els projectes culturals amb vocació de servir la col·lectivitat i donen cos i ànima a l’esperit. Sigui l´Institut d´Estudis Ilerdencs, l´Ateneu Obrer d’Igualada o les Fundacions Josep Pla de Palafrugell o Francesc Pujols de Martorell. Davant de l´estúpidament colossal egocentrisme barceloní, el país ha decidit anar a la seva. I sort en tenim.

Tercer, la col·lecció el Cercle de Viena, dedicada a la descoberta de clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en català o a la recuperació d'edicions descatalogades o oblidades, que és una iniciativa 100% privada, que ha publicat obres de Thomas Mann, Virgínia Woolf o Dylan Thomas, anuncia el llançament durant els propers mesos de títols de Sherwood Anderson, Gerald Durrell o un altre Yasunari Kawabata, que va ser el primer autor de la col·lecció. Senzillament formidable. I podríem allargar aquesta llista amb d’altres editorials que lluiten amb les dents per la normalitat. Una cultura que és conscient de les mancances que té, que vol omplir forats, que ho fa des de la “societat civil” (és a dir, les butxaques particulars), que mira al món sense intermediaris espanyols, que desacomplexadament pensa que a un lector català pot interessar-li llegir el mateix que un lector francès, noruec o australià, amb una cultura així com podem dir que estem acabats?

O sigui que no em vinguin amb pessimisme i males cares. No penso acceptar més mal humor nacional. Encara hi ha pàtria, senyors, encara hi ha pàtria.