Com tots els països arrasats pel comunisme, Budapest no s’assembla en res al que era fa uns anys. Però continua essent la ciutat del Danubi per excel·lència, la que, segons Magris, té "una sàvia autoposada en escena". I jo hi afegiria “hàbil” també. El Danubi és Budapest. I és tota la història, el temps, la bellesa i l’emoció que Magris ens ha recuperat per sempre més. És impossible veure ja el Danubi, i més a Budapest, sense veure-hi Magris al costat nostre, desgranant totes les històries que transcorren en ell, arrossegant vides i memòries oblidades.

Ara bé, ningú millor que Peter Esterházy a Harmonia Calestis no ha escrit mai unes planes més arravatadores per comprendre aquest país. Un autèntic festí per a la cultura europea, en la que Esterházy ens passeja per la glòria i la desaparició de la seva família (un avantpassat Esterházy va ser el mecenes de Haydn; i nombrosos membres de la família, primers ministres; ho van perdre tot amb l’arribada del comunisme), sense un bri de sentimentalisme. A Josep Pla li hauria agradat. No en va aquesta barreja d’ironia i decadència té il·lustres precedents a casa nostra (Morta de Dama, per exemple). Un dels paràgrafs fa: “

“Senyora comtessa, he de comunicar-li, amb el més gran dels respectes, que sembla que han arribat els comunistes – va dir el vell Menyhért Tóth. Menyus, encara que més aviat va xiuxiuejar, movent el cap, com si al no dir-ho en veu alta esperés que no fos veritat. El que va veure a continuació el va espantar més, doncs mai havia vist el temor pintat en el rostre de trets endurits de la seva senyora (Aquí tot comença amb temor i amb comunistes, i sembla que acabarà de la mateixa manera)”

Tenen una força especial, aquests escriptors hongaresos, a l’hora de posar-se a escriure. Ningú no ha superat encara Sandor Marái i el seu duel de paraules i silencis, en aquella última trobada de dos amics, en ple esfondrament de l’imperi austrohongarès. Dues lectures molt recomanables enmig de l’opulència i grandiositat dels Banys Géllert, una catedral art noveau de piscines i mosaics, rajoles de ceràmica i vidres de mil colors, columnes i estàtues de marbre. O en els cafès Gerbaud o New York, autèntics temples de la golafreria, enmig de querubins i motllures daurades, geloses guardians dels gustos més exquisits de les últimes baronesses de l’Imperi vienès i de les tertúlies més apassionades dels homes de lletres que aspiraven a civilitzar un país d’hússars i gitanos.

Vaig visitar Budapest per primer cop el 1990 en el meu viatge de noces. Recordo que era francament difícil trobar alguna cosa interessant que comprar. La ciutat havia envellit de manera paupèrrima gràcies a les desgràcies comunistes. Després, fa uns sis anys, vaig visitar la ciutat per negocis –vull dir, que aleshores treballava en una companyia d’assegurances que s’havia obsessionat en outsorcejar certs serveis administratius i mirava, lascivament, cap als països de l’Est, a la recerca de paradisos de sous miserables. Va fracassar. Aquella companyia d’assegurances ja no existeix, i el Danubi, en canvi, continua travessant el pont de les cadenes, i el pont Elizabeth (dedicat a la seva estimada emperadriu) i el pont de la Llibertat (dedicat, en canvi, i per això ja no se’n diu així, a l’emperador) com ho ha vingut fent des que Europa és Europa.

Aquest cap de setmana hi he tornat, amb uns amics. He rellegit Esterházy i Marái. Per cert, aquest cop sí que sabia que Sándor Márai va abandonar Budapest després de la guerra, l’any 1948: el règim comunista va fer cremar bona part dels seus llibres i l’escriptor –un dels més populars i emblemàtics d’Europa aleshores- va deixar Hongria per sempre. Marái va detestar amb igual intensitat tant als nazis com els russos. Va viure exiliat per diferents països europeus fins a arribar a San Diego, a Califòrnia, on va disparar-se un tret al cap, el 1989, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín i que jo visités el seu país de viatge de noces. Curiós final el de Zweig i Marái, tan semblants, tan tràgicament semblants.

Però res de tot això no semblava interessar gens al Danubi que, al fons, mig amagat per una calitja del vesprol, anava passant.