Ja és conegut: el professor Carles Boix ha estat guardonat amb el premi Fundació Catalunya Oberta de periodisme d'enguany.

En Carles, que va estudiar Dret i Història a la Universitat Central de Barcelona, viu, des de fa més de vint anys, als Estats Units, on va doctorar-se a la Universitat Harvard. Professor de les Universitats d’Ohio, Chicago i, actualment, Princeton, una de les més prestigioses del món. Les seves recerques i els seus llibres, l’han convertit en un dels intel·lectuals i estudiosos de referència de l’economia política i anàlisis electorals del món. Fa pocs anys, va ser escollit nou membre de l’American Academy of Arts & Sciences, entitat fundada el 1790, i que en aquests 230 anys d’història, s’honora en reconèixer l’excel·lència a través de dues funcions: escollint els seus membres, “men and women of exceptional achievement, drawn from science, scholarship, business, public affairs, and the arts”, i conduint una sèrie de projectes i estudis que donin respostes als problemes de la societat. Basti afegir que 200 Premis Nobel i 50 guanyadors del Pulitzer n’han estat membres. A casa nostra, aquest reconeixement ha recaigut en Antoni Tàpies o Andreu Mas-Collell i pocs més.

Fa uns mesos publicava a El Singular un article sobre ell, del que em permeto rescatar aquests paràgrafs:

“No és fàcil discutir amb ell. Boix exigeix debat, crítica, independència de criteri i pressuposa una certa ironia en qui té al davant. També demana rigor i solvència però, sobretot, que es tingui alguna cosa a dir. No és membre de cap clan, no pertany a cap tendència, abomina de les etiquetes i de les capelletes. Això sí, com qualsevol català que no aspiri a tornar-se boig, vol un futur lliure i normal, com el de qualsevol altre país del món, pel seu, que resulta que és el nostre.

Sovint a en Carles Boix li he retret que acabarem per fer-li agafar la síndrome Josep Pijoan, és a dir, que renunciï a participar en el debat públic a Catalunya, el “ja us ho fareu”. Seria tristíssim. Crec que és un dels pocs homes del país capaç d’afrontar amb èxit una reformulació de la “Notícia de Catalunya” de Vicens Vives. El seu llibre “L’Obertura Catalana” és una premonició de la que ha de ser la seva Novíssima Notícia, que cal exigir-li perquè l’anem necessitant. I ara afegiria, només, que la necessitem amb urgència.”

Hem tingut sort. Una mica per sentit de culpabilitat, una mica perquè devia sentir aquest crit d'urgència, una mica també perquè ja tocava, Boix publica un nou llibre. Es diu Cartes Ianquis i porta el significant subtítol d’“Un passeig sense servituds per Catalunya i el món”. No només això, en el llibre hi ha col·laborat en Jordi Graupera i el pròleg és de Joan Oliver. Jo he tingut la sort de poder-lo editar.

No va sobrat el país d'assagistes que el repensin. El llibre és magnífic, no només per l'ambició i la solvència que se li pressuposen, sinó perquè la ploma de Boix beu en Pla i Gaziel, Vives i Soldevila. S'analitzarà des de molts punts de vista. A mi m'agrada destacar-ne el literari, el treball de la llengua, la voluntat d'afinar un text, de fer-lo amable i comprensible, enmig de desenes de dades i opinions contrastades.

Preparem-nos doncs a gaudir del premi i del llibre.