En la coneguda entrevista que Soler Serrano va fer-li, Josep Pla li confessa: “M'agradaria viatjar a Grècia, però ja no podré”. És ja un home vell, però que conserva tota la força de la mirada i de la llengua. No sé si és quan caragola el caliquenyo, però en un moment o altre deixa anar: “Crec que si hi ha una cosa tan demagògica com la política és la premsa”. Definitiu.

Josep Pla és l'únic autor que no em falla mai. Vull dir que sempre que em cal, hi és. Es tracti del plaer de la lectura, o de quan necessito trobar una dada, o -sobretot- quan me l'enduc de viatge perquè m'expliqui el país que visito. Sempre viatjo amb Josep Pla a la butxaca. No he trobat encara cap autor que sigui capaç d'escanejar l'ADN de les nacions com ell. Em delecta amb els paisatges, em fa riure amb les descripcions de la gent, m'explica qui són, qui van ser, qui podrien ser. I la seva prosa perfecta, que llisca suau, és d'una eficàcia completa. Viatjar sense ell se'm faria tan difícil com posar un peu al futur Eurovegas que es construirà al Prat.

Aquest cap de setmana, en plena histèria grega, vaig fullejar les pàgines que dedica a aquest país. Tot i que són incomptables els comentaris esparsos aquí i allà, bàsicament hi ha tres grans textos: “Les escales de Llevant”; “Les illes gregues” i un breu apunt, inclòs en el volum Notes per a Sílvia, amb el títol “Grècia, notes per a principiants”.

“A Corfú, en trobar-me davant la barba del primer papà, vaig tenir la sensació de sentir-me en presència d'una de les coses més importants del país en què em trobava. Fou una simple intuïció, que després tot em confirmà (...) Però quina barba, Déu meu quina barba! En aquella hora matinal i gèlida, en el grup nombrosíssim de gent que esperaven el vapor, només es veia aquella barba. Tenia una presència fabulosa, decisiva”. Probablement, només amb aquest paràgraf Pla ens transmet molt més que cap dels articles i notícies que han aparegut darrerament sobre el país hel·lènic.

El text és brillant, Pla s'estima Grècia d'una manera especialíssima, i es poden extraure sucosos pensaments polítics: “Atenes és una immensa tertúlia”; “L'olivera, a Grècia, és l'arbre invençut. La soca de l'arbre ha tingut més resistència que els polítics”; “A l'època de la dominació turca, les dones estaven més grasses; un segle d'institucions pròpies les ha tornejades notòriament. És molt possible que la política tingui virtuts d'eficàcia misteriosa”; "Allò que impressiona d'aquella civilització, és la seva persistència, la seva capacitat de resurrecció”; “El poble grec -diu Burckhardt- és que s'ha fet més mal a ell mateix".

Pla penetra en l'ànima del paisatge, i descriu en pàgines memorables tota la bellesa de les costes de Llevant. És impossible antologar una classificació antològica d'adjectius. Però com sempre, també, judica apassionadament: “Els intel·lectuals d'esquerra crearen la Grècia del color de rosa -per precisar: la de la raó, el mòdul i l'harmonia sobre el fons eròtic de les ninfes nues; els de dreta, més autoritaris, crearen la Grècia de llauna, la dels cascos metàl·lics i grocs de les estàtues. El mètode intuïtiu davant aquesta magna qüestió és indispensable”. I sempre hi ha aquella cua de gall hilarant que et fa esclatar una rialla, per exemple, quan esmenta que Sòcrates, just abans de morir, va dir “Recordeu-vos que devem un pollastre”.

No li donem més voltes, "Atenes és tan inseparable a la cultura occidental que ací se situa l'origen de tots els nostres problemes". Entesos, senyor Pla. I ara, parlem de l'Euro.