Júlia Ojeda: ‘El discurs sobre la llengua durant molts anys ha estat la ficció de la normalitat’

El discurs sobre la llengua catalana, especialment l'oficial, ha estat de defensar una normalitat i un èxit de normalització que les dades no confirmen. El combat de la llengua, en el procés de substitució social actual, es presenta com un dels més urgents i necessaris per la societat catalana. Per això, aquest juliol dediquem un espai a parlar amb persones que tenen aquest combat de llengua al cap i que l'han analitzat a fons. Vam començar amb una entrevista amb Gerard Furest i Dalmau, filòleg, professor de secundària i sindicalista, i ara continuem amb Júlia Ojeda i Caba, graduada en Estudis Literaris i una de les veus emergents que defensen un discurs desacomplexat i rigorós sobre l'estat de la llengua i les conseqüències del procés de substitució a favor del castellà. Vegem què ens explica a continuació:

Fins fa quaranta anys el català havia resistit contra la voluntat de genocidi lingüístic que s’havia intensificat amb el franquisme. Amb la transició i l'esperança de les noves institucions d’autogovern, es va confiar que aquestes ja farien la feina de normalització. Creus que va ser un error pensar que ja estàvem en bones mans?

Sí, totalment. De fet, aquesta és sempre una de les meves tesis principals. El projecte de la normalització lingüística tenia dues grans potes, el projecte de la immersió a les escoles i, sobretot, la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Va ser un projecte que s'ha d'entendre més enllà de la qüestió purament lingüística i que, clarament, va instal·lar un marc de normalitat autonòmica que, per una banda, assumia uns estàndards de normalització que ficcionaven una mica l'estat real de la llengua i, per extensió, la conjuntura sociolingüística i la capacitat que tindrien les institucions d'encarar els embats del futur. Sempre parlo de fantasia de normalitat. I crec que d'aquí se'n poden derivar algunes tesis que estic intentant desenvolupar al voltant d'aquesta idea que la cultura de la normalització crec que, bàsicament, ens va instal·lar en un marc de suficiència. És a dir, que després de quaranta anys de dictadura, amb uns pactes de convivència i una transició ja en tenien prou per a sobreviure, lingüísticament i nacionalment.

I això durant molts anys ens ha portat a una situació d'una espècie de somnolència col·lectiva que ens ha mantingut al marge de voler confrontar la realitat. La realitat era que no només no teníem prou estructures, sinó que la conjuntura va canviar molt de pressa. En vint anys, des del 1983 fins a principis del 2000, la conjuntura socioeconòmica, el desplegament de la globalització i de les grans mesures neoliberals que canvien el mercat audiovisual i de consum afecten qüestions bàsiques com la llengua. I cal afegir aquí, evidentment, les recomposicions demogràfiques. Penso que són els dos grans esculls —el procés de globalització galopant i la recomposició demogràfica— que d'alguna manera van afectar directament les bases del projecte de la normalització i no es va revisar.

En aquest període que comenteu, també apareix una certa hostilitat explícita contra la llengua (el projecte de Ciutadans, per exemple). Per què creus que a principi de segle neix aquest discurs públic d'hostilitat?

Crec que realment, i cada vegada ho tinc més clar, que l'element que permet sostenir aquesta fantasia de normalitat i, per tant, d'encaix amb l’estat, és Jordi Pujol. Com a figura i també com a moviment, com a concepció política. Si l'oasi català es manté, és perquè hi ha un home d'Estat que té capacitat de mantenir el projecte de la seva Catalunya. Però que, quan el seu projecte de país comença a fer estrany, evidentment els fonaments s’ensorren. I aquí és on crec que coincideixen dues coses, a banda dels factors que hem comentat abans. Per una banda, que a Espanya hi ha un canvi de color polític i comença l'onada recentralitzadora d’Aznar a finals del 2000 que, evidentment, coincideix també amb el declivi de Convergència o amb la recomposició catalana. Aquests vint-i-tres anys de pujolisme acaben en un moment en què Espanya també ens està dient que hem viscut massa com a catalans. I aquí és on conflueixen el sorgiment de Ciutadans i de Sociedad Civil Catalana, que són els portaveus d’un desacomplexament. El desacomplexament de l'espanyolisme comença a principi del 2000, amb campanyes molt catalanòfobes per part del PP que, fins aleshores, s'havien mantingut més o menys apaivagades, perquè a Espanya els calia reconduir el país cap a una democràcia homologable. Aquest desacomplexament espanyolista coincideix amb l’Aznar, amb Ciutadans, amb el PP i evidentment amb l’Estatut. Allà no s'estava atacant un punt concret d'un Estatut, d'una autonomia inofensiva, sinó que s'atacaven els fonaments de la construcció del país o els elements d'articulació del país.

La incomoditat amb la llengua i, concretament, amb la normalització lingüística no és exclusiva d’aquests elements, sinó que també hi ha una ‘esquerra progre’ que ho viu malament. A què es deu? Quan comença aquesta incomoditat?

Em sembla que hi ha dos factors que ho expliquen. Un, que sempre té a veure amb la recomposició sociodemogràfica i, per tant, la complexitat de la demografia catalana, que també canvia els estrats i les línies polítiques, sobretot si ho penses en termes de moviments socials. El primer element que posa una mica de manifest que la catalanitat, el català i Catalunya molesten a l'esquerra espanyola és el 15M. Per què? Perquè el 15M és un replegament de forces urbanes, de moviments socials urbans que troben un espai de canalització d'una certa frustració, d'una crisi, en la qual la catalanitat i les demandes històriques del catalanisme li generen incomoditat perquè no sap com incorporar. El 15M i el procés d’independència són una mica un xoc de trens.

Per què?

Perquè són dos projectes que es donen l'esquena una mica. Crec que això té molt a veure amb com l'esquerra progressista que més ha abanderat aquest discurs de la burgesia catalana és poca hereva de les lluites del 70 i que ja és una altra cosa perquè té molt a veure amb les dinàmiques, sobretot, a l'àrea metropolitana i els moviments socials barcelonins. Hi ha un trencament entre les línies del PSUC històriques. En bona part, perquè el PSUC, als anys 70 i 80, va saber negociar prou bé, amb les conseqüències que això va tenir, l'encaix de les masses de castellanoparlants que havien de ser incorporades en l’autonomia. La immersió lingüística va ser, eminentment, un guany del PSUC perquè Pujol apostava per un model més de doble línia, més de segregació. I penso que aquesta herència dins de l’esquerra, evidentment, es trenca perquè els hereus del PSUC —Iniciativa— tenen el paper que tenen al tripartit. És quan es produeix aquest tall del 15M. El 15M és la constatació que hi ha una nova esquerra que després evoluciona amb els Comuns, que no s'ha relacionat de manera fluida amb la catalanitat. I això cal sumar-hi que hi ha una agenda d'alguns moviments socials amb molt pes dins d’aquest espai polític que treballen perquè la catalanitat o la independència no formin part de la seva proposta.

Les dades d’ús social del català resultants d’aquests anys que analitzeu no són bones. En quina mesura fallen els parlants o les institucions? En quin grau trobem la responsabilitat?

És una combinació dels dos factors. Perquè és evident que si veníem d’anys de provisionalitat i foscor i, de cop i volta, s’instal·la aquesta fantasia de suficiència i de normalitat, el missatge que s’envia als parlants és que pot estar tranquil perquè ja ho tenim resolt. I una de les primeres consignes més o menys implícites en aquest marc de normalitat és l’abandonament de les actituds militants amb relació a la llengua. Per la raó que aquesta militància, aquest compromís actiu, ataca la mateixa idea de normalitat. Amb la transició i els anys posteriors, es van amagar sota la cadira un seguit de qüestions que es va pensar que no ens esclatarien institucionalment ni en l’àmbit civil. El discurs que s’ha fet durant molts anys ha estat el relat o la ficció de la normalitat. Sí que hi havia veus que alertaven de la falsedat, però no interessaven precisament perquè espatllaven el relat oficial. I ens ha costat gairebé quaranta anys assumir que el procés de minorització i de substitució lingüística és una realitat que ja vivim.

La consciència d’unitat dels Països Catalans i, per tant, d’espai lingüístic comú, no ens seria molt útil per a la consciència d’aquesta situació de substitució del català? Conèixer què passa al País Valencià, a les Illes o, no cal dir, a Catalunya Nord, seria un bon bany de realitat per al Principat?

Aquesta incapacitat que tenim els catalanoparlants de concebre el domini lingüístic en conjunt és una conseqüència de l’assumpció del marc autonòmic en el context de la transició. Per mi és una de les grans derrotes del pujolisme i de l'acceptació d'un marc convivencial dins del règim de les autonomies. Perquè el que fa és escapçar no només la nació històrica i la nació cultural, sinó invalidar l'imaginari dels Països Catalans com un imaginari compartit de tots els catalanoparlants. La normalització lingüística es planteja com un marc de suficiència purament autonòmica, purament principatina, que delimita l’espai de la seva convivència i de la seva expansió. A més, cal tenir en compte que la consciència lingüística no és només parlar català, sinó també ser conscient de quin és l’estat de la teva llengua. I això vol dir tenir consciència de tot el domini lingüístic i veure quins conflictes ha d’encarar.

El discurs sobre la llengua durant el procés d’independència per part dels seus actors principals ha anat en la línia que, per incorporar el màxim d’independentistes, calia aparcar el debat lingüístic. Ha estat un error? S’ha transmès el missatge que la llengua no és important en el projecte nacional?

Sí, jo crec que sí. Va ser un dels grans errors del procés perquè les veus del procés van dir, en un determinat moment, que per créixer —allò d’eixamplar la base— calia centrar-se en el benestar, l’economia i raonaments més tècnics i economicistes. El procés es va construir sobre arguments que intentaven sumar-hi més gent a canvi d’arraconar els elements que havien constituït la catalanitat històrica. Es van posar totes les esperances en una argumentació que aprofitava un context de crisi econòmica i que s’apartaven fins i tot els arguments que apel·laven al dret legítim i democràtic d’autodeterminar-se sense tenir en compte que, de fet, es desdibuixaven els elements que són fonamentals d’aquest dret d’autodeterminació. No s’ha sabut conjugar bé el marc d’una nació històrica que reivindica la seva voluntat d’alliberar-se amb aquesta necessitat més pràctica de seguir existint per raons de benestar o viabilitat econòmica.

Però cal saber que no pots plantejar l’alliberament d'un poble només per qüestions purament de benestar o raons tècniques, sinó que la reivindicació i el malestar històric se sostenen sobre una comunitat que veu en perill la seva supervivència dins l'encaix polític actual. Perquè aleshores, viure millor dins una Espanya monolingüe també seria un argument plantejable

De fet, aquest plantejament consolida un contraargument de l’estat espanyol que diu que, si deixem de ser un problema en termes d’identitat, serem més ben tractats per l’amo…

Totalment. Aquest tipus de discursos obren la porta a incorporar elements valoratius d’utilitat i de resultat de marcs molt productivistes a l'hora de tenir en compte criteris lingüístics en contextos de plurilingüisme social. És molt perillós. També aquesta idea de pretendre pensar-nos com a catalans sense el català. No sé qui se l'imagina, però jo no. Si hi ha alguna cosa que ha definit sempre la catalanitat ha estat la llengua. La llengua ens identifica.

‘Parlar la llengua de l'amo és la marca de l'esclau’ és una frase de Tàcit que es fa servir sovint. És això el que ens passa? Massa de gent ha assumit el paper d’esclaus?

Jo crec que sí. És una perspectiva que no té gaire èxit a Catalunya. És una perspectiva postcolonial que no té gaire èxit perquè és evident que les lògiques del colonialisme clàssic aplicades sobre el sud global no poden ser replicades de la mateixa manera aquí. Però això no vol dir que no hi hagi dinàmiques de dominació i de subordinació que l’espanyolisme han reproduït sobre les nacions perifèriques de l’Estat. Ens ha costat molt de temps recuperar allò que el Manuel de Pedrolo va dir amb les seves cròniques colonials perquè, com que els elements purament econòmics o aquelles dinàmiques d'extractivisme i d’enriquiment no podien aplicar-se de la mateixa manera a Catalunya, ens ha costat molt entendre’ns com a part absolutament subordinada en termes lingüístico-culturals a una metròpoli.

Un exemple és el discurs del bilingüisme?

La lògica és aquesta. La celebració del bilingüisme com una riquesa, com un valor afegit i no com un context de substitució lingüística és un símptoma que s’ha adoptat la mentalitat de l’esclau. El problema no és que la gent pensi que la diversitat lingüística és una riquesa per qualsevol comunitat política. Ara bé, ho és sempre que la seva llengua vehicular no estigui en risc de desaparició. Aquest és el discurs que jo crec que no hem sabut fer. I això converteix els seus parlants i els membres de la seva comunitat política en membres molt més indefensos, que tenen més dificultat per saber i identificar el seu malestar. El malestar lingüístic és una cosa que estem començant a significar ara. Ara parlem de substitució, de bilingüisme banal, de malestar lingüístic. Fins ara pràcticament no en parlàvem. En termes generals i amb excepcions clares, celebràvem les virtuts i la riquesa de la diversitat. Cap persona del món de les lletres pot pensar que la diversitat lingüística és un problema. Perquè no ho és.

Poden conviure les llengües quan hi ha una voluntat de domini per una part?

Això el Pau Vidal ho ha escrit molt bé i millor que ningú. El que no hem entès fins ara és que el bilingüisme era la situació del mentrestant. Aquest mentrestant és el nostre, que desapareix. És un estat final, és una foto que quedarà. I sobretot perquè el nostre context de conflicte lingüístic es dona entre llengües d'una mateixa família lingüística on els primers símptomes de substitució ja s'estan donant. Són la substitució d'algunes estructures gramaticals, que tenen una afectació massiva, i la incorporació d'expressions i de lèxic que els parlants no saben identificar com a diferents o externes a la llengua catalana. Aquest mentrestant és el mentrestant de la substitució definitiva.

Si poguessis triar, quines tres coses canviaries. Quines creus que són les palanques d’un possible canvi? Quines són les prioritats que cal atacar?

La primera cosa que canviaria o la primera cosa que crec que s'ha de fer és molta més divulgació i molta més conscienciació col·lectiva nacional de l'estat de la llengua. I em remeto una mica aquella idea del que vol dir tenir consciència lingüística, que vol dir consciència de ser una minoria a casa nostra, de ser una minoria lingüística per poder viure plenament en català i poder defensar-se plenament en català. Per tant, consciència lingüística a dojo.

Després cal abordar el tema de l’escola. Jo no soc experta en tècniques pedagògiques ni en models educatius, però sí que crec que l’escola ha de tenir el seu paper central com a pal de paller de catalanització. És un espai que ha de continuar garantint l'accés bàsic a la llengua, sobretot tenint en compte que demogràficament Catalunya és molt diversa per garantir que la llengua de sociabilitat sigui el català. Necessitem estructures fortes que puguin garantir la seva reproducció i el seu ensenyament. Hi ha d'haver una conjugació de la societat civil per reclamar una educació pública en català i alhora un enduriment de la política lingüística amb un pas endavant en l’àmbit institucional admetent que tenim un problema estructural. El cas de l’escola és el més central.

I finalment, necessitem una política lingüística integral que tingui capacitat d’entrar a tots els espais laborals del país. Crec que seria interessant plantejar el català com un aspecte per a millorar les condicions laborals, de la mateixa manera que els treballadors de moltes empreses públiques o privades tenen accés a cursos de formació. El català ha de ser un element que millori les condicions laborals tant del treballador com del client. I que hi hagi realment incentius materials que ens retornin a la necessitat d’utilitzar sempre el català a Catalunya. Que sigui un valor afegit i un requisit indispensable.

[Si voleu llegir l'entrevista a Gerard Furest, la trobareu en aquest enllaç.]