Jordi Martí Monllau: "Necessitem un discurs que legitimi l'aspiració a la restitució de la llengua catalana"

La llengua està en perill? Les dades sociolingüístiques assenyalen un retrocés important del català en l'ús dels ciutadans dels Països Catalans. Aquesta situació ens fa qüestionar més clarament que mai el suposat èxit de la normalització, de la immersió a les escoles i de l'enfocament discursiu que s'ha fet fins ara. De tot això i moltes més coses n'hem volgut parlar amb Jordi Martí Monllau, llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i diplomat en Estudis Avançats, que acaba de publicar el llibre 'Llengua i identitat nacional' (Edicions del 1979, abril de 2023). Aquest juliol dediquem un espai a parlar amb persones que tenen aquest combat de llengua al cap i que l'han analitzat a fons. Vam començar amb una entrevista amb Gerard Furest i Dalmau, filòleg, professor de secundària i sindicalista, i la setmana passada continuàvem amb Júlia Ojeda i Caba, graduada en Estudis Literaris. Escoltem avui la veu de Jordi Martí Monllau:

Fa quaranta anys, el català havia resistit contra una voluntat de genocidi lingüístic del règim franquista amb l'esperança que les noves institucions d'autogovern farien la feina de la normalització. Va ser un error pensar que ja estàvem en bones mans?

No sé si el gruix de la població va confiar la salut de la llengua a les noves institucions d'autogovern o si, senzillament, va desentendre-se'n com, de fet, havia passat durant el franquisme, quan la resistència lingüística era protagonitzada per grups reduïts, mentre la majoria de la gent es va mantenir en català bàsicament per inèrcia. No ho dic amb la voluntat de culpabilitzar ningú (més enllà dels protagonistes del règim i els seus col·laboradors), perquè, certament, la guerra i la repressió posterior explicarien que la gent preferís preocupar-se d'ella mateixa i desentendre's de les causes col·lectives. Les dictadures tenen conseqüències en el comportament polític que no es poden menystenir.

En qualsevol cas, efectivament, amb la transformació del règim, es va creure que s'entrava en una fase en què la normalització havia d'anar de dalt a baix. És lògic que es pensés així. Ni a les Illes ni al País Valencià va passar el mateix (o almenys no amb la mateixa intensitat), perquè allí la confiança en les noves administracions era escassa. A hores d'ara hi ha pocs dubtes que aquella desmobilització va ser un error, perquè els grups conscients d'una minoria nacional indesitjada per l'estat a què pertany no poden descansar mai, ni posar tots els ous al mateix cistell. A més, aviat es va poder veure com l'empenta que mostrava inicialment la nova Administració tendia a diluir-se.

La llengua catalana, però, arribava força malmesa per la persecució franquista, oi?

El franquisme no havia acabat amb la llengua, però l'havia afeblida molt i havia completat el procés de bilingüització de la població catalana, alhora que l'arribada massiva d'immigració castellanoparlant havia contribuït a crear una situació sociolingüística molt delicada que feia inexcusable que l'esforç de normalització es fes al mateix temps des de la base i des de les institucions. Era així aleshores i continua sent així.

De totes maneres, cal dir-ho, els qui ho veien i reaccionaven (la Crida, els Grups de Defensa de la Llengua...) no van poder arribar a articular un moviment popular prou important. És allò que deia de la passivitat. De fet, en el marc de les reivindicacions catalanistes, les específicament lingüístiques, malgrat la seva indiscutible importància, mai no han estat les que ha mobilitzat més gent (a diferència del que passa en el valencianisme i el nacionalisme a les Illes, on la llengua ocupa un lloc més central).

L'existència de la llengua depèn dels parlants? De les institucions? En quina mesura fallen uns i altres, tenint en compte que les dades no són bones?

Podem dir que l'existència de la llengua depèn dels parlants, que es troben al carrer, però també a les institucions.

Cal partir de la consideració que els comportaments i les actituds lingüístiques són fets socials i que, com a tals, depenen principalment del costum socialment condicionat. L'ús del català s'incrementarà fins a esdevenir hegemònic i restituir-se la plenitud de la catalanofonia en la mesura que es donin les condicions ambientals que ho facin possible, és a dir, que determinin les eleccions i els usos dels parlants en el sentit de prioritzar la llengua catalana fins a normalitzar-la en els seus intercanvis, tant públics com privats, tant orals com escrits, que sempre responen més a la imitació inconscient que no pas a la decisió conscient. Si no s'avança cap aquí, s'avançarà en sentit contrari, perquè el bilingüisme social no existeix i el contacte de llengües deriva sempre cap al monolingüisme, que és la situació que implica més economia d'esforços i, per tant, resulta la més estable.

Aleshores, on cal posar l'accent? On és que hem de dedicar més esforços?

Cal incidir en la catalanització del context, cosa que depèn especialment de les institucions. Al català se l'ha minoritzat a partir de lleis i obligacions, i el camí de la restitució passa per lleis i obligacions. Ara bé, aquestes són impotents si no hi ha un percentatge crític de parlants habituals que mantinguin la llengua (i ho faran més o menys també en funció del suport institucional que rebin). Per tant, allò del «depèn de tu» és només parcialment cert, cosa que no significa que no sigui important.

En el nostre cas el problema és que tenim dos grups d'institucions: les del Principat i sovint les de les Illes, que han afavorit la llengua, tot i que ho fan fet menys del que podrien i caldria (perquè els qui les integren parteixen dels mateixos prejudicis que la resta de la població, i els parlants d'una llengua minoritzada i assetjada, en tenen molts de prejudicis) i les estatals (a les quals s'han unit les aragoneses i, almenys durant llargs períodes, les valencianes), que són hostils al català i que com que són les que disposen d'una més gran potestat i parteixen de la supremacia constitucional del castellà (i del francès a la Catalunya del nord) fan política lingüística molt més efectiva i decidida (una política sovint invisible perquè, en gaudir de l'hegemonia ideològica, es disfressa de sentit comú lingüístic, i perquè rarament els cal finançar la promoció del castellà, ja que poden obligar els privats a fer-ho a través de la llei, i encara perquè viuen de la renda de segles d'imposició, que els ha donat avantatge). Això només ho podem contrarestar amb el capteniment dels parlants, però com que aquest depèn en gran mesura del context, entrem en una espiral viciosa que cada cop ens empetiteix més. Necessitaríem, a més de més decisió i intel·ligència des de dalt, més implicació conscient de la població, més normalització i exigència des de baix.

Podem dir que ens falla tot una mica en aquest moment?

Les institucions fallen perquè sovint no fan cas del saber sociolingüístic de què disposem i que proporciona la universitat, perquè continuen pensant com si els catalanoparlants encara fóssim majoria al territori, quan de fet ja fa unes dècades que hem deixat de ser-ho (de manera que hauríem de reformular-nos algunes polítiques), perquè sovint no avaluen l'impacte de les mesures implementades i perquè han assumit el discurs lingüístic hegemònic, que no qüestiona la supremacia del castellà (cosa que, a més, els duu a no gosar legislar dintre de la seva competència i, quan ho fan, a no fer complir les lleis que arriben a aprovar). Per la seua banda, els parlants, que també han assumit d'aquest discurs que victimitza, perversament, el poderós que cerca imposar-se, no reclamen prou ni s'organitzen.

A més, cal tenir en compte que la política lingüística d'una minoria nacional mancada de sobirania, amb un autogovern limitat, condicional i precari, i sense capacitat per garantir la integració dels qui arriben, no pot limitar-se a la promoció i la defensa de la llengua, sinó que ha d'impregnar tota la política d'un govern, especialment perquè el futur d'aquella es juga en una mesura decisiva en la composició demolingüística de la societat, és a dir, que és una qüestió també demogràfica i, per tant, econòmica, ja que serà en funció del model econòmic que arribaran més o menys immigrants (que, quan s'instal·lin, acostumaran a socialitzar-se en la llengua del grup etnolingüístic dominant a l'estat, això quan no és ja aquesta la seua llengua materna o, directament, formen part d'aquell grup) i la població autòctona tendirà a reproduir-se més o menys i a restar al territori o a marxar-ne. Aquest aspecte, tan important, no s'ha valorat mai en el nostre cas, i s'han fet i es fan polítiques que tenen costos lingüístics que no podem pagar. Aquest és el cas de l'anomenada "balearització", que és un procés de destrucció del territori, de dissolució social, d'empobriment de la majoria i de devastació lingüística i cultural, o de projectes com el Hard Rock, al Camp de Tarragona, la Copa Amèrica de vela, els Jocs Olímpics d'hivern al Pirineu o la política d'atracció d'expatriats a Barcelona, entre altres (a més de l'entreguisme a la indústria turística al Principat i al País Valencià). Es tracta d'iniciatives que tenen un enorme impacte social i lingüístic que no ens podem permetre; són mesures de contraplanificació lingüística, de desnormalització que acceleren la substitució i la porten a un punt de no retorn.

Estem progressant ràpidament en el sentit de reduir el percentatge de catalanoparlants (que a més, són una població molt envellida i amb una baixíssima natalitat: segons Plataforma per la Llengua només el 19,1% dels infants i adolescents catalans són fills d'almenys un catalanoparlant) fins a un punt en què ens serà totalment impossible revertir l'actual situació.

Hi ha allò que se'n diuen "brots verds" per a la llengua? Hi ha algun àmbit on avanci l'ús del català?

No crec que es pugui parlar de "brots verds". Un fenomen com les audiències de la ràdio en català és més aviat producte de la irrupció de la llengua en un espai que li havia estat vetat, i és fàcil que el creixement es noti molt quan parteixes de poc més que de zero. Amb la relativa catalanització de l'escola passa el mateix. I en tots dos casos sembla que hi ha un sostre. Aquí també podríem parlar de la premsa escrita, que tanmateix ha crescut, en gran mesura, gràcies a la bilingüització dels mitjans ja existents en castellà i per les possibilitats que ofereix internet (per cert, que darrerament la Generalitat ha promogut que la premsa digital en català es bilingüitzi oferint edicions castellanes, tot un exemple d'intel·ligència planificadora).

Podríem parlar de "brots verds" si hi hagués un creixement significatiu de la presència de la llengua en àmbits on tradicionalment ja hi era present, però quan això passa (com ara en el cas la música) el català no deixa de ser-hi minoritària i trobar-se en una situació precària. Fins i tot a internet, que és un àmbit on sol destacar-se la presència del català, aquesta no supera a la que té al carrer. Els exemples destacats (com ara el de la Viquipèdia) es deuen sobretot al voluntarisme d'uns pocs. El català té militants valuosos, però sobretot té limitacions polítiques, escassa intel·ligència i coratge institucionals, i parlants inercials, poc compromesos i carregats de punyetes. Se sol dir que els catalans ens estimem molt la llengua, i és veritat, però la majoria no se l'estima tant com caldria atès el context. Ens alegrem molt i fem moltes festes a qui s'hi incorpora de nou, però si ho fes, tampoc no ens capficaria tant.

El fet que se'ns hagi bilingüitzat fa que el català entri en competència, en el seu mateix domini lingüístic, amb una altra llengua políticament i demogràficament molt més potent capaç de menjar-se qualsevol brot tan bon punt treu el cap. I el castellà no té brots, creix més aviat com una mala herba (per a la qual sempre plou).

És molt difícil pretendre que la majoria de la població visqui amb consciència de la llengua. És a dir, que faci servir el català per militància. Això pot ser obra d'uns quants (no pocs). L'ús depèn més de la necessitat, en molts de casos. És aquí on cal fer més esforç? Que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans?

Ara mateix, als Països Catalans hi ha una llengua que és necessària i suficient per a viure-hi, el castellà (el francès al nord), una altra llengua que va camí de ser-hi necessària per no suficient, l'anglès, i una tercera, que és insuficient i va camí de ser-hi innecessària, el català. I això no canviarà, almenys mentre no canviï l'estatut polític del país (o l'estat assumeixi el català com una llengua pròpia).

Podem mirar d'evitar que el català continuï avançant pel camí d'esdevenir superflu i, per contra, reforçar-ne la seua necessitat en alguns àmbits, però en l'actual marc legal això té limitacions. Les úniques llengües que a casa nostra poden tenir garantit l'estatut de llengües necessàries són la castellana, al sud, i la francesa, al nord, per imposició constitucional (de fet, les constitucions espanyola i francesa garanteixen la desigualtat entre ciutadans en matèria de drets lingüístics, per molt que uns es posin a la boca el crit de «libres e iguales» i els altres retolin les seues institucions amb el trilema «liberté, egalité, fraternité»). Tots els qui naixem en el si d'una família catalanoparlant som deficients des del punt de vista lingüístic, i hem de ser perfeccionats en castellà o en francès per poder gaudir de drets polítics i socials plens.

I què hi podem fer per revertir-ho?

Es pot mirar de fer del català una llengua necessària a l'Administració, i de promoure que ho sigui per a la promoció laboral i per a la igualtat d'oportunitats dintre sector privat, i també es pot mirar de fer que sigui una llengua imprescindible a l'escola i a la universitat. Fins aquí es pot arribar (tot i que a l'escola cada cop ens ho posen més difícil). Contra això, però, sempre hi tindrem els sectors castellanistes, que veuran de fer del català una llengua necessària (en certa manera) una imposició intolerable (i és que, per a ells, el castellà seria necessari per naturalesa i, per tant, pròpiament no s'imposaria mai, mentre que el català seria, per contra, naturalment optatiu).

Deia Lluís-Vicent Aracil, ara fa quaranta anys, que si no ens afanyàvem a imposar el català, ens acabarien dient que el català era una llengua imposada, és a dir, que si no el dotàvem legalment de l'estatut de llengua necessària, quan intentéssim fer-lo imprescindible per la via dels fets o de les normes legals de rang inferior ens dirien que l'estàvem imposant i ens qualificarien de tirans. Es tracta d'una percepció falsa, d'una il·lusió perceptiva, és clar, però és innegable que molta gent li dona crèdit i que es fa servir en contra de la llengua amb considerable eficàcia. Per això, en aquest punt, ni tan sols fem el poc que podríem fer, i per això els castellanistes tenen tant d'interès a eliminar els espais en què el català no és encara del tot prescindible. Ho veuen com una qüestió de llibertat (us heu fixat mai la freqüència amb què fan servir aquest mot?) Tot i que, quan clamen per la llibertat lingüística, alhora que mantenen la supremacia legal del castellà, pròpiament no demanen llibertat, sinó impunitat. Quan la rabosa demana llibertat és que té gana.

Som impotents en capacitat de legislar. I això demana compensar-ho...

Les limitacions que tenim en aquest punt fan que tingui tanta importància la normalització des de baix, el capteniment dels parlants. El català pot arribar a ser imprescindible si és inexcusable per a la inserció social, si els qui encara no el parlen perceben que els cal incorporar-se a la catalanofonia per a ser acceptat com un català, un valencià, més, per a viure als Països Catalans sense sentir-se'n foraster en cap cas (o tan poc foraster com sigui possible). I això implica fer valdre el fet que el català / valencià és la llengua que ens identifica com a catalans / valencians. Aquest és el veritable valor afegit del català, aquell que el fa imprescindible i que, a més, en la mesura que es defensi i es mantingui, legitimarà les mesures que es prenguin perquè sigui una llengua necessària l'Administració, a l'ensenyament i a l'empresa privada. Aleshores, el seu coneixement i l'accés a la catalanofonia seran reivindicats com un dret, i no com una mera riquesa (i pensem que reduir el català a "riquesa", implica convertir-lo en un objecte, en un element d'identitat, no nacional, sinó regional, i les regions no tenen identitat lingüística, sinó "patrimoni lingüístic", que es pot desar en un calaix).

En l'esclat i evolució del procés d'independència ―ara en hores baixes―, es va apartar el debat de la llengua per no entorpir el creixement de la majoria independentista. Ha estat un error?

Del tot. Ha estat un error terrible. No vam aprofitar prou la conjuntura dels anys vuitanta, quan l'espanyolisme estava desconcertat i tenia dificultats per a reivindicar-se, i tampoc no hem articulat i difós pensament lingüístic i coneixements sociolingüístic, que ens armin discursivament i legitimin de manera decisiva els nostres drets lingüístics i l'esforç de normalització, durant els anys de l'anomenat "Procés", quan la gent es va tornar a acostar a la política. No sé quantes més oportunitats tindrem, tenint en compte que el temps corre en contra nostra.

Captius de la ideologia lingüística espanyola, que sacralitza el castellà, acomplexats davant la previsible acusació de "nacionalisme" (com si fos una cosa intrínseca perversa, com si el nacionalisme no pogués ser emancipador més que a llocs com Palestina, el Tibet o el Sàhara Occidental, i com si la nació no fos, al capdavall, una condició de possibilitat de la governança i un espai de convivència on desenvolupar l'acció política i realitzar les dimensions social i moral de l'ésser humà), però també temorosos ―cal dir-ho― d'una reacció de l'irredemptisme castellà, vam disfressar la reivindicació independentista de reivindicació social, quan pròpiament és una reivindicació d'alliberament nacional. La llengua no sols va sortir del marc, sinó que, de manera oportunista, es van assumir obertament les tesis bilingüistes del castellanisme, de manera que es van legitimar. Tret a la templa.

S'ha transmès el missatge que la llengua no és important?

Recordo que en una edició de la Universitat Catalana d'Estiu d'aquells anys hi van celebrar una xerrada Eduardo Reyes i Gabriel Rufián, tots dos com a representants de Súmate (aquella entitat que es va crear amb la idea d'adreçar-se a la immigració espanyola tot tractant-la a banda, com una part de la societat catalana perifèrica, a la qual no fos possible adreçar-se amb naturalitat, i això malgrat mantenir la naïf i voluntarista proclama que som «un sol, poble»). Al final, els assistents van començar a fer-los preguntes, i com que la xerrada l'havien feta en castellà (tot i ser a la Catalunya Nord, on el coneixement d'aquesta llengua no es pot donar per descomptat), les preguntes que se'ls van adreçar també eren aquesta llengua (perquè l'independentisme es veu capaç de proclamar unilateralment la independència i defensar-la fins al final, però no canviar de llengua se li fa més difícil). En un moment donat, va haver-hi gent que li va demanar a un dels qui preguntava que parlés en català (heu de pensar que tots els assistents eren catalanoparlants inicials i habituals), però aquest, abillat com anava amb la preceptiva samarreta plena de proclames dignes i abrandades, va etzibar-los, en castellà normatiu però amb catalaníssim accent: «Yo soy de Súmate, y reclamo mi derecho a hablar en castellano!» I això a la Universitat Catalana d'Estiu! Em vaig alçar i me'n vaig anar a berenar una mica mentre pensava que un poble pot resistir els seus enemics exteriors, però es troba indefens davant de la seua estupidesa interior.

A què és degut això?

Als Països Catalans hi ha un conflicte lingüístic, i l'opressió lingüística explica en gran mesura la reacció independentista (perquè el darrer independentisme ha estat sobretot reactiu, cosa que no vol dir que no hagi vingut per a quedar-se). L'estat ens ataca per ser qui som, i com que la llengua ens fa catalans, ataca la llengua. En aquest front hi ha moltes oportunitats de desobediència, resistència i enfrontament. La independència s'assoleix aconseguint victòries sobre l'estat que t'ocupa i afeblint, d'aquesta manera, la seua autoritat, i en el nostre cas la llengua és l'àmbit d'enfrontament per excel·lència. Aquí podem defensar una causa justa que ens uneixi i enforteixi, i que col·loqui l'estat davant del seu veritable rostre, una causa que pot despertar la solidaritat de molts d'aquells qui, tot i viure a Catalunya, es mantenen al marge del país o, com a mínim, que pot fer que s'inhibeixin de ser bel·ligerants perquè vegin difícilment defensable la postura contrària. En aquest conflicte trobaríem un mitjà de resistència, de qüestionament de l'estat, de defensa de la sobirania, de cohesió social i de construcció nacional. Però no, vam optar per promeses econòmiques basades en postulats la satisfacció dels quals no depenia exclusivament de nosaltres, i per la desqualificació sistemàtica de l'estat (qualificat d'irrecuperable) com a mitjà per a justificar el nostre desig de separar-nos-en (val a dir que desqualificar l'estat Espanyol tampoc no resulta difícil). De fet, vam optar a fer la competència a Podemos (amb l'atot que, un cop independents, tindríem tants de diners que podríem pagar tota mena de subsidis, que semblava que serien la base de la política social del nou estat) i a fer bandera de la nostra superioritat moral (que aconsellava evitar la lletja i barata acusació de 'nacionalistes'. L'independentisme com a promesa de prosperitat i veritable democràcia (que només ments catalanes podrien concebre). Què podia sortir malament quan apareguessin les primeres dificultats?

Com ha de reaccionar el govern de la Generalitat de Catalunya a les sentències que imposen el castellà a l'escola?

He de dir que no em sembla tan desencertada la Llei 8/2022 del Parlament de Catalunya i el decret llei que la desenvolupa reglamentàriament perquè, en cas de mantenir-se, frenarien efectivament la imposició d'un mínim del 25% d'ensenyament en castellà a totes les aules de Catalunya (cosa que, tenint en compte l'existència d'assignatures en llengua estrangera, deixaria, en el millor dels casos, un màxim del 60% del temps per al català a l'aula, molt menys si tenim en compte que l'ús sistemàtic de materials didàctics en llengua castellana en moltes assignatures no lingüístiques, la cada cop més àmplia extensió de l'ensenyament cooperatiu, que es basa la interacció entre alumnes, i l'extensió entre els docents del costum de convergir en castellà amb l'alumnat que se li adreça en aquesta llengua). En la llei es diuen coses que no apareixen a la LEC, però que en realitat aquesta conté implícites, de manera que pròpiament no hi va més enllà (al capdavall, cal tenir en compte que la legislació orgànica i les sentències del Tribunal Constitucional ja estableixen que el castellà és llengua d'«ús curricular i educatiu», i que la LEC no ho especifiqui no significa que ho negui), mentre que el decret corresponent deixa clar que els percentatges són inaplicables a l'hora de decidir les llengües vehiculars.

Però també facilita que es pugui fer un ús més gran del castellà...

Certament, la llei normalitza que hi hagi centres que facin un ús ampli del castellà com a llengua vehicular de matèries diferents de la de Literatura i Llengua Castellana, però abans tampoc no hi havia prou eines per a evitar-ho si el centre hi apostava. A més, en la nova llei s'obre la porta que, a partir dels resultats de l'avaluació externa, es pugui instar a incrementar la quantitat d'hores de docència en català aquells centres en què l'ensenyament és a la pràctica bilingüe, que ara mateix són molts i afecten molts estudiants. Si aquesta llei romangués en vigor, l'avaluació fos rigorosa i el Departament s'agafés seriosament l'obligació de garantir que tots els estudiants acabessin l'ensenyament obligatori dominant la llengua catalana de manera funcional (molts condicionals, però), el resultat final seria que hi hauria un gruix de centres que tindrien el català com a llengua vehicular (sempre que un tribunal no ho impedís a instàncies d'un pare) i un percentatge (significatiu) que utilitzarien sobretot el català i secundàriament el castellà, de manera que fins i tot podria millorar la situació actual.

Ara bé, com sabem, la llei ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional, que com tots els tribunals espanyols és un tribunal castellà (el problema amb el TC i amb el poder judicial espanyol, no és que estiguin polititzats i que, en el segon cas, no tingui veritable independència, tot i que, efectivament, el poder judicial espanyol ocupa un lloc relativament baix en el rànquing mundial d'independència judicial, sinó que es tracta d'un tribunal i d'un poder castellans que, quan jutgen qüestions relacionades amb la llengua catalana i en què estan en joc elements essencials de la ideologia nacionalista castellanoespanyola, són jutge i part). Per tant, cal esperar que arribi la pitjor sentència possible en funció de la composició actual del seu plenari. És ben possible que, quan aparegui aquesta entrevista, ja sabrem a què atenir-nos.

Amb quines conseqüències?

Si finalment fos legalment impossible evitar la bilingüització del sistema educatiu del Principat, cosa que rebaixaria significativament l'estatus del català, impossibilitaria un bon domini de la llengua per part de la majoria de l'alumnat, humiliaria els estudiants i els docents de les comarques on el català encara és la llengua ambiental, en obligar-los adreçar-se entre ells en castellà malgrat estar a Catalunya, i en definitiva, negaria al nostre país el dret de tenir un escola en la seua llengua (a diferència del que passaria amb les comunitats de llengua castellana, a les quals mai no se'ls qüestiona el dret a tenir una escola en castellà), només restarien dues sortides possibles: la desobediència i el conflicte, que no podria circumscriure's al govern (com molts demanen ingènuament, convençuts que podrien estalviar-se el tràngol), sinó que afectaria tota la comunitat educativa i molt especialment els docents que, al cap i a la fi, són funcionaris públics susceptibles de ser sancionats, o bé caldria explorar la possibilitat d'instaurar una doble xarxa de centres, en funció de la llengua vehicular (que segurament hauria de passar per un període de transició en què en bastants centres hi hagués dues línies).

Creieu que és possible aquesta desobediència dels docents?

Si bé jo hi soc molt escèptic (veig la gent molt disposada a demanar al govern que desobeeixi, però molt menys disposada a ser ella qui ho faci), penso que caldria explorar la via de la insubmissió planificada i ben organitzada, que hauria d'involucrar, però, també les famílies (que són les qui tenen més força davant dels parlaments, els governs i l'Administració), amb l'objectiu d'aconseguir una reforma legislativa a les Corts que assegurés l'escola catalana i millorés l'estatut de la llengua catalana al seu domini lingüístic. Si hi hagués conflicte i ens en sortíssim, els guanys sí que representarien un pas important per a la llengua i per al país. Torno a dir, però, que hi soc escèptic. Com a alternativa o pla B caldria explorar la doble xarxa: escoles en català i escoles en castellà, tot esperant que les primeres fossin àmpliament majoritàries, com ara passa amb les escoles en èuscar al País Basc, cosa que allí ha contribuït significativament al notable increment de bascoparlants registrat entre els infants i els joves (si incloguéssim també una xarxa de centres bilingües, atesa l'actual ideologia hegemònica, que desconeix les lleis de la sociolingüística i no té en compte consideracions pedagògiques, segurament acabarien esdevenint majoritaris, de manera que no hi guanyaríem res; i la proposta d'una xarxa en català i una altra de bilingüe segurament no tindria recorregut legal).

No trobeu que aquesta opció té alguns riscs importants?

Per descomptat això implica un risc, que no correríem de grat, sinó per força. La doble xarxa desconflictitzaria l'escola i legitimaria els centres en català a ser estrictes amb els usos lingüístics (al cap i a la fi, matricular-hi els seus fills seria una elecció conscient dels pares, que es traduiria en un mandat per a l'escola), a més d'incrementar-hi la densitat d'alumnes catalanoparlants, cosa que seria molt valuosa per a contrarestar un fenomen que ja es dona ara: que molts estudiants catalanoparlants inicials de les comarques on són una clara minoria s'assimilen lingüísticament als seus companys castellanoparlants fins al punt de relacionar-se entre ells mateixos en castellà. Això passa tant que potser fins i tot sense una sentència hostil caldria pensar en la possibilitat d'implementar (ni que fos experimentalment) aquesta doble xarxa en aquestes comarques o, si més no, crear-hi cooperatives educatives on es garantís l'ensenyament en català i on els xiquets catalanoparlants tinguessin la possibilitat d'estudiar (perquè les minories necessiten espais segurs per a mantenir-se).

Val a dir que la diversitat de xarxes és la norma en les societats subestatals (excepte les d'indrets com Suïssa, Bèlgica o en algunes contrades de Finlàndia) i encara de certes societats estatals que, però, han patit en el passat recent situacions de domini i subordinació (és el cas Malta o de Letònia, entre altres).

I per descomptat, tot això seria aplicable a la resta dels Països Catalans dintre de l'estat Espanyol (si els respectius governs fossin uns de diferents dels actuals).

Què caldria preveure en cas d'avançar en aquesta línia?

En qualsevol cas, caldria garantir la formació lingüística i sociolingüística dels nous docents (a través dels graus de magisteri o en els màsters per a ser professor d'ensenyament secundari) i dels que ja treballen, exigir-los a tots plegats estar en possessió del nivell C2 de llengua catalana i no regalar ―com es fa ara al Principat― el nivell C1 als graduats en ESO amb la matèria de català aprovada. D'altra banda, si hi hagués una xarxa d'escoles en castellà, el nivell de llengua màxim reconegut al final de l'ensenyament obligatori hauria de ser inferior al reconegut als qui haguessin cursat un mínim d'estudis en la xarxa de centres en català.

També caldria garantir l'existència de materials didàctics de tota mena (especialment de caràcter audiovisual) en llengua catalana, i traduccions, a més programes d'activitats extraescolars i complementàries vehiculades en català (als quals també podrien acollir-se, si fos el cas que hi hagués dues xarxes, les escoles en castellà, on, per descomptat, el català seria igualment una matèria obligatòria).

Si poguéssiu triar, si tinguéssiu aquest poder, quines tres coses canviaríeu (lleis, criteris politicoadministratius, mitjans de comunicació, iniciatives socials i cíviques...) per revertir la tendència actual de l'ús del català?

D'entrada, el primer que faria seria invertir en discurs, perquè ens caldrà molta legitimitat si és que volem tenir autoritat per a esprémer al màxim les nostres possibilitats legals i poder fer complir allò que estableixin, i per a disposar d'un moviment cívic amb múscul que contribueixi a la normalització lingüística des de baix. Ara mateix, ja ho he dit abans, la ideologia lingüística hegemònica inclou molts de supòsits del discurs del nacionalisme lingüístic espanyol: Catalunya (València, les Illes...) són societats naturalment bilingües, cadascú parla la llengua que vol i la política lingüística és un atemptat contra la llibertat, el català potser és una riquesa, però el castellà una necessitat i un dret... hem de desemmascarar aquestes falsedats (a partir de la sociolingüística i la filosofia) i bastir un discurs empoderador que ens doti de convicció i deixi els qui ens volen mal sense justificacions per al seu supremacisme castellanista. A partir d'aquí tindrem possibilitat d'esprémer al màxim les possibilitats al nostre abast.

En què es basaria aquest discurs?

Aquest discurs d'emancipació dels catalanoparlants i la catalanofonia hauria de descansar sobre quatre columnes: primer la consideració que el català catalanitza, és a dir que la identificació amb aquest país passa per la llengua, de manera que la catalanitat personal sense l'idioma és en realitat una catalanitat incompleta (o una altra catalanitat, regional, que trenca amb la tradició històrica del país i que ho fa com a resultat d'un acte de força, d'imposició). Aquesta vinculació entre llengua i comunitat no és cap invent, de fet és el que passa amb totes les comunitats nacionals (que tenen, en tots els casos, una llengua d'identificació concreta, encara que no sigui una llengua privativa, fins al punt que, tenir una nacionalitat concreta s'identifica, instintivament, amb ser parlant de determinada llengua) i és, històricament i encara ara, una consideració viva i funcional als Països Catalans, on, espontàniament, distingim entre catalans i "catalans catalans" o entre mallorquins i forasters. Ha estat justament aquesta mena de consideració la que ha permès l'èxit que fins ara ha registrat l'esforç normalitzador a Euskadi: ser un basc amb tots els ets i uts passa per l'esukaldunització. No és que se li imposi a ningú, és que no entra al cap (en molts caps, i com més s'hi avanci, no hi haurà ningú que ho entengui d'una altra manera) que algú que s'identifiqui com a basc no acabi incorporant al seu bagatge lingüístic l'èuscar i que en faci alguna mena d'ús.

Dues altres columnes bàsiques haurien de ser alguns principis fonamentals de la sociolingüística, que ens permeten desmentir prejudicis falsos i interessats, i la idea de justícia lingüística (d'acord amb la consideració que just és donar-li a cadascú el que li correspon, és a dir, tractar igual el que és igual i de forma diferent el que és diferent, d'on es desprèn que, si el català i la seua comunitat de parlants són iguals en dignitat que el castellà, o el francès, i les seues respectives comunitats, el català hauria de tenir, en el seu domini lingüístic, un estatut idèntic a aquell que el castellà o el francès tenen en els seus, i els parlants de català, també en llur domini lingüístic, haurien de tenir els mateixos drets i la mateixa plenitud que tenen reconeguts i garantits els castellanoparlants ―o els francòfons― en els seus respectius). Finalment, la darrera columna haurà de consistir en la dissecció del caràcter obertament discriminatori en matèria lingüística de les legislacions lingüístiques espanyola i francesa.

Aquest discurs (que he mirat de fonamentar en un llibre publicat recentment) s'hauria de divulgar, encara que fos només com a mesura de desintoxicació. És allò que deia sant Pau, que la veritat ens fa lliures... i legitima i apodera.

A partir d'aquí, cal tenir en compte que hi ha dos aspectes fonamentals a garantir. D'una banda, el creixement de l'ús la llengua en les franges d'edat més joves i, per un altre costat, garantir que el català, mentre no sigui la llengua per defecte d'aquesta societat (és a dir, mentre el procés bilingüista, que sempre és provisional, no es resolgui amb la restitució del català com a llengua societària, cosa que, si no passés, menaria al resultat contrari: la seua substitució per la llengua ara dominant), esdevingui almenys una llengua completa, és a dir, present en tots els àmbits comunicatius, de manera que els seus parlants no es vegin obligats a deixar-la de banda en cap moment, i que, si ho fan, sigui perquè han optat per fer-ho, perquè s'han trobat en alguna situació que, per la seua excepcionalitat, no sigui significativa.

Aquesta seria la primera de les coses que faríeu. Què més?

Per a garantir el creixement de l'ús entre els joves cal incidir en els seus contextos principals de socialització: la família, el grup d'iguals, l'escola i els mitjans de comunicació. De l'escola ja n'hem parlat, i tenint en compte que en els dos contextos primers no s'hi pot incidir mai directament (o potser, en el segon, només planificant activitats de lleure), la primera mesura (més aviat paquet de mesures) seria relativa als mitjans de comunicació.

Els estats, que tenen sobirania, poden legislar i obligar les televisions, les emissores de ràdio, les plataformes de televisió o vídeo sota demanda, les dissenyadores d'aplicacions informàtiques, les empreses de videojocs... a complir els requisits lingüístics que sigui i a què siguin les empreses explotadores les que n'assumeixin les despeses. A més, com que garanteixen el dret dels seus ciutadans a ser monolingües en la llengua de referència estatal, sovint ni tan sols cal que legislin en matèria lingüística perquè són les mateixes empreses que saben que han d'adaptar-s'hi si volen prosperar. Per contra, les nacions sense estat com la nostra, amb la població bilingüitzada tant sí com no i amb competències legislatives molt limitades (i encara constantment qüestionades i retallades), sovint es veuen abocades a seduir i a subvencionar perquè les empreses tinguin en compte llurs llengües (per cert, que els més barruts aprofiten aleshores per a establir falses dicotomies entre tenir llits d'hospital o promocionar llengües, que a més poden presentar com a comunicativament inútils des del moment que la bilingüització universal és un fet).

Què es pot fer ateses aquestes limitacions?

En primer lloc, esprémer al màxim les nostres possibilitats legislatives i, per descomptat, no desar les lleis en un calaix, sinó fer-les complir. Fer servir el poder que tenim (i que, si va acompanyat de discurs, esdevé autoritat), i invertir, tenint en compte, a més, que invertir en llengua és fer-ho en cohesió social (que sempre té condicions de possibilitat lingüístiques i que en el cas dels Països Catalans, només pot articular-se sobre la llengua catalana, perquè, en cas de fer-se sobre una altra, implicaria el triomf d'un abús, i cap comunitat es basteix sobre la injustícia, ja que, mentre n'hi hagi memòria, no s'ha d'esperar solidaritat grupal). Ens calen canals de televisió (amb difusió multimèdia) potents adreçats al públic infantil i juvenil, i presència del català a les xarxes, que es pot potenciar a partir, per exemple, de la constitució d'una plataforma que assessori i editi productes audiovisuals fets per particulars i ajudi a monetitzar-los (aquesta és una idea de l'Arnau Rius, que és un home que es trenca el cap cercant solucions imaginatives i eficients i que els responsables de política lingüística haurien de tenir en compte).

No ens podem aturar aquí, però. Ens cal aconseguir que les principals aplicacions tinguin versió en català, i que hi pugui estar la interfície de les plataformes de reproducció en línia. Ens cal potenciar el sector audiovisual en català (no només amb productors o col·laboradors amb codi postal a casa nostra), el doblatge a la nostra llengua i que les sèries i films estiguin disponibles en plataformes (amb la versió en català destacada per als espectadors dels Països Catalans) i, els darrers, també en els cinemes (sense haver de fer cap safari per a trobar-los). A més, no ens podem conformar amb la reciprocitat limitada de les televisions públiques del Principat, les Illes i el País Valencià que tenim ara, ens caldria crear una corporació que garantís la col·laboració permanent en matèria d'adquisició de drets, producció i doblatge, i avançar cap a la unificació dels serveis informatius (tot i que ja sé que, ara per ara, tota aquesta col·laboració és poc menys que impossible).

I la tercera mesura que trobeu imprescindible?

Un altre paquet de mesures hauria d'adreçar-se al sector socioeconòmic. És clau tenir una formació professional en català (ara mateix, en l'àmbit de l'educació, és l'ensenyament on la llengua es troba en una situació més precària) i catalanitzar ambientalment (cartelleria, documentació, cursos de formació permanent...) els llocs de treball. És imprescindible fer efectiu el dret dels treballadors a desenvolupar la seua feina en català (més enllà del tracte amb determinats clients i proveïdors concrets) i el dret de disponibilitat lingüística que tenen els clients i els usuaris (i que cal que sigui sistemàtica per responsabilitat social corporativa), promoure (amb ajuts econòmics, si cal) la catalanització de l'ensenyament no reglat i estendre el principi de seguretat lingüística a serveis com els de guiatge turístic (que en cap cas no haurien d'excloure el català). En aquest sentit, a la Intersindical hem elaborat un dossier de propostes perquè es tinguin en compte en la negociació col·lectiva, però que també podria tenir en compte el govern (mentre el tic-tac demogràfic i l'abstenció no l'entreguin als partits procastellans).

Especialment important és garantir la formació lingüística del personal sanitari, cosa que exigeix formar més metges dels Països Catalans a les universitats dels Països Catalans, retenir els que ja tenim i engegar un programa de retorn dels metges i personal d'infermeria que han marxat. Cal que ens agafem molt seriosament el problema que suposa per al país que tants joves formats en marxin. Que ningú ho hagi de fer per necessitat.

També cal assegurar que els graus postgraus universitaris es pugui cursar íntegrament en català, i promoure les publicacions científiques en la nostra llengua, a més d'ampliar l'oferta en català en els màsters.

Encara voleu posar l'accent en algun altre aspecte?

Finalment, ens calen mesures complementàries per a fer del català, com deia, una llengua completa, que els catalanoparlants no hagin d'abdicar forçosament de la seua llengua. Aquí entra fer complir íntegrament el codi de consum. A més, és urgent acabar amb la pràctica de canviar de llengua quan es parla en públic i hi ha algú que afirma no saber prou català (o simplement se sospita que pot haver-hi algú en aquesta situació). Cal assentar la idea que, en aquests casos, el problema —si és real i no només un estratagema— el té el receptor i no pas l'emissor, i que és un problema que, no sols és fàcilment solucionable, sinó que cal que el solucioni sense traslladar-lo al grup que l'envolta, tot esdevenint un factor de distorsió.

Amb tot això, però, no n'hi ha prou. Una política lingüística és sempre una política transversal. En el nostre cas això implicaria, sobretot, repensar el model productiu del país, que ara descansa en sectors (com el turístic, o la construcció, que en gran mesura n'és subsidiària) sense valor afegit, amb grans costos ambientals, però també socials i culturals (que no són mai tinguts en compte en els balanços), i que basen la seua competitivitat en els baixos costos salarials. Aquest model (però també la baixíssima natalitat autòctona, que no podem continuar ignorant) atreu gran quantitat de mà d'obra que acaba minoritzat demolingüísticament els catalanoparlants en el seu mateix domini lingüístic històric. En cas de continuar així, s'acomplirà allò que ja li van dir a Jordi Pujol que passaria: que la immigració se'ns acabarà menjant.

Cal fer decréixer determinats sectors i apostar per la indústria i altres tipus d'activitats que exigeixen mà d'obra qualificada i ofereixen sous més alts, millors condicions i feines més estables. I acompanyar aquesta aposta amb una formació professional estratègicament orientada. Això serà complicat: la fossa en què ens hem enterrat és molt profunda.

Recentment, fèieu una reflexió sobre per què no funcionen les campanyes de sensibilització lingüística. Ens ho podeu explicar?

Les campanyes de sensibilització s'adrecen a la consciència dels parlants (de vegades fins i tot a una pretesa consciència lingüística que pot "estar adormida", però que es podria despertar). En realitat, però, la conducta lingüística consisteix en uns usos efectius esdevinguts hàbits més o menys consolidats, i sent com són aquests usos fenòmens socials (socialment determinats), i no fruit de la decisió d'una voluntat conscient, i aquells hàbits mecanismes psicològics caracteritzats per la seua estabilitat, és a dir més o menys automatitzats, resulta inútil apel·lar a la consciència de l'individu, perquè conducta social i hàbit són conceptes que se situen precisament en l'àmbit contrari al de la consciència: en el d'allò inconscient.

Ja pots dir-li a la gent que parlar català (o provar-ho) és fantàstic, que això no tindrà cap influència en els seus hàbits inconscientment adquirits (per molt que ho facis amb gent cantant i ballant, o amb ninots simpàtics i somrients, que miren d'adreçar-se justament als elements inconscients de la nostra personalitat, però a elements que no es relacionen amb la conducta lingüística, que pot ser moltes coses, però no euforitzant ni té vinculació directa amb l'oci i la distensió). Com a molt, aquesta mena de missatge contribueix a refermar les conviccions i els usos dels qui, per identificar-se amb la llengua (que és això el que hi ha en comptes de "consciència": un sentiment d'identificació conscient que mai no dorm) tenen comportaments lingüístics assertius o voldrien tenir-los més sovint, però no té cap incidència en aquells en qui, per manca d'identificació, no tenen aquesta mena de comportaments o els mantenen merament per inèrcia en contextos adequats.

I com s'ha de fer aquest procés per guanyar parlants habituals?

Si allò que cerques és guanyar parlants habituals, o fer que la gent que no parla determinada llengua vulgui aprendre-la per a usar-la, o bé canvies les condicions socials de manera que el condicionament que en resulti els hi porti, inconscientment, o bé t'adreces, en campanyes de sensibilització, no a l'emotivitat («pots fer-ho», «ja veuràs com te'n sortiràs», «és guai parlar català»...), perquè les emocions i els incentius no es pensen conscientment, sinó que s'experimenten (i per a això calen vivències socials i constatar la necessitat), sinó a la raó, és a dir, a la part conscient del receptor, amb un missatge que hi apel·li. I aquest missatge no podrà fer referència a pretesos avantatges econòmics o comunicatius, perquè d'existir, no cal explicar-los, que ja es faran evidents, sinó a una altra cosa que ja hem esmentat: a la identitat, al sentiment d'identitat de l'individu, del qual tots n'estem dotats i que tothom viu conscientment (cosa que no vol dir que tothom el tingui sempre present, és clar), i dir-li: «Si t'identifiques amb el país i menystens la llengua que el singularitza i per la qual es diferencia d'altres societats, la teua identificació és imperfecta, està mancada». Si vols guanyar fidelitats lingüístiques i convertir en parlants actius aquells que només ho són potencials, aquest és el camí.

Per descomptat, en societats com la nostra en què competeixen processos de nacionalització contraposats, hi haurà individus que no te'ls guanyaràs apel·lant a la identitat (catalana), però és que a aquests no te'ls guanyaràs mai, i en tot cas aconseguiràs canviar-ne la conducta lingüística només des del condicionament social.

No tothom respon a les mateixes coordenades. Cal saber com ens adrecem a cada cas?

En tot cas, la planificació lingüística ha de tenir en compte tots dos vessants: social i inconscient, i sensibilitzadora i conscient. Sense, però, fer-se embolics.

Una llengua subordinada i minoritzada, parlada per una comunitat bilingüitzada i assetjada només té un escut, un baluard que defensa la resta de la fortificació: que identifica, que et fa ser allò que ets o aspires a ser, que mentre no la perds, no perds la dignitat, i que si la conquereixes et guanyes el dret de dir: aquesta és de debò el meu poble. I els humans no podem viure sense dignitat, ni sense un poble on ser.

Quan un barrut, en un hospital, ens vol fer triar entre llengua i salut, la resposta és fàcil: vull la salut per a viure, però viure només té valor si es fa amb dignitat, així que no em facis escollir entre dues coses que estan al mateix nivell.

Al vostre llibre Llengua i identitat nacional propugneu un nou discurs sobre la llengua als Països Catalans. Hem perdut relat propi?

No em sembla que hàgim perdut cap relat, més aviat em sembla que fa molt de temps que no ens hem preocupat per tenir-ne cap (si més no, fora de cercles molt reduïts).

En totes les societats existeixen un seguit d'implícits que tothom comparteix sense ser-ne conscient, una mentalitat de fons que inclou valors, judicis i prejudicis, i que fa possibles certes expectatives, actes o discursos, mentre que en condemna uns altres. Aquesta mentalitat de fons (que Durkheim va anomenar "consciència social"), que és invisible perquè es troba interioritzada en tots els individus (que la identifiquen com a "sentit comú", tot i que està històricament determinada), fa comprensibles, permet i promou les actituds i les accions que no hi contrasten, mentre que fa incomprensibles aquells altres que hi entren en contradicció i que, aleshores, la gent tendeix a veure com a descentrats i, per tant, extremistes, radicals, inacceptables.

Com es pot reprendre el fil?

En la construcció d'aquesta "consciència col·lectiva" les instàncies de poder hi tenen un paper important. En el nostre cas, lògicament, la mentalitat de fons (inclosa aquí la ideologia lingüística) s'adiu amb el nacionalisme espanyol, que és l'hegemònic, i que legitima l'estat, que s'hi basa i que difon. Les minories nacionals com la nostra podem oposar-li un discurs alternatiu, crític, que estarà obligat a estar racionalment fonamentat (perquè quan no es té la força només es disposa de la raó). El problema, però, serà que de socialitzar-hi la població (malgrat el rigor que pugui tenir) perquè, al capdavall, l'estat té més i millors mitjans per a difondre la seua ideologia i desqualificar les alternatives (de fet, l'estat tendirà a identificar la visió que té del món com a "normal", i aleshores "neutral", i a desqualificar tot discurs que se li oposi com a "ideologia" o "política", o com a "doctrina", si apareix a l'escola). Ho tenim complicat, per tant, però és que em sembla que el nostre cas ni ho hem intentat, si més no, des de fa molt.

Tenim alguns mitjans, i competències educatives (i el pensament crític concerneix l'escola), però si els fem servir és més per a legitimar el marc castellanoespanyol de pensament que per a denunciar-lo i difondre una alternativa millor. I si assumim aquest marc de pensament, ens posem la corda al coll: assumim la nostra subordinació com a legítima i trobem sospitós tot acte de resistència. Difondre un discurs propi, rigorós i ben fonamentat (perquè tot allò que no sigui veritat no ens interessa) que legitimi les nostres pretensions de plenitud nacional i lingüística (i, d'alliberament col·lectiu, que hi van estretament unides) és una cosa que, al Principat hem negligit (al País Valencià han tingut Joan Fuster, que pròpiament és una figura d'abast nacional).

I aquesta no és una herència que ve de fa temps?

Durant un temps vam viure, més que d'un discurs propi, del descrèdit de l'estat, que s'havia vinculat estretament al franquisme, però això va donar per al que va donar. Rearmat ideològicament l'estat, nosaltres, més que no d'opositors, li hem fet d'escolans, perquè sense marc mental propi no hi ha projecte ni horitzó propis i tot acaba sent seguidisme (i el malestar es resol en mera gesticulació).

Durant l'anomenat "Procés" es va bastir un discurs, és veritat, però ―ja n'hem parlat― va ser tant anacional com es va poder, oportunista, propagandístic i de vegades fins i tot trampós, perquè en alguns punts es basa en postulats l'acompliment dels quals no es trobava només a les nostres mans. I lingüísticament ―també ho hem dit― va ser un discurs que assumia alguns dels pressupòsits majors del supremacisme castellà.

I ara què hem de fer aleshores?

Tenim necessitat, per tant, d'un discurs que legitimi les nostres justes aspiracions a la restitució de la llengua catalana i dels drets de la comunitat que la parla i s'hi identifica, que legitimi l'aspiració a la normalitat (és a dir, a la plenitud i la llibertat) dels catalanoparlants en el domini lingüístic històric de la llengua. Sense aquest discurs no tindrem la convicció necessària per a prendre les decisions i emprendre les accions que ens calen. Tenim força, però a la força li cal legitimitat (que proporciona el discurs) per a esdevenir autoritat que ens justifiqui als nostres ulls i que col·loqui els qui se'ns oposin davant de l'espill, i puguin veure que els seus pretesos drets són privilegis i les seues pretensions un abús.

Aquest discurs cal que es basi en el principi que Catalunya i la seua llengua són indissociables, i que atemptar contra la llengua és atemptar contra una comunitat i els seus membres; que faci bandera de la noció de justícia lingüística (que mostra com a inacceptable tota acció que s'emprengui contra nosaltres, però que resultaria intolerable per aquell qui l'exerceix si fos a ell a qui se li apliqués), que posi de manifest el caràcter obertament discriminatori de les ideologies nacionals espanyola i francesa i de les legislacions lingüístiques que les substancien, que aclareix que els drets lingüístics són de caràcter territorial (i apel·len, per tant, al "principi de territorialitat", de manera que no viatgen amb els parlants) i que desmunti, d'acord amb el coneixement sociolingüístic, determinats prejudicis ara esdevinguts implícits inqüestionats.

Justament definir les premisses d'aquest discurs és el que he intentat fer en el llibre que has esmentat.