Constato un retrocés claríssim en l'ús de l'”Adéu” o l'”Adéu-siau”. Cada vegada són més i més les persones que s'acomiaden de mi dient-me “Salut”. I ja no parlem d'una benvinguda que empri el “Déu vos guard!” o l'”À Maria!”, definitivament arraconades a les golfes, al bagul de la besàvia, i que jo  havia sentit molt sovint a casa.  En canvi, “A reveure” aguanta de manera satisfactòria, mentre “Adiós”, pronunciat a la catalana, comença a ser tan insuportable a les nostres orelles com qualsevol discurs del ministre espanyol de torn prometent-nos un nou cofre de mirallets i quincalla en la seva visita a la colònia.

Tot i que tinc la impressió que caldria emmarcar-ho en la laïcitat dels temps, certament, la gran majoria de la gent utilitza el “Salut” sense cap connotació, s'hi han acostumat, els sembla una manera més franca i contemporània d'acomiadar-se, més popular i “democràtica”, de fet una mica en la línia d'eliminar no només el “vós”, sinó també el “vostè” que pateixen els nostres temps. Només alguns irreductibles, com l'Albert Manent, l'últim noucentista, manté el tractament de “vós”, i una conversa amb ell, que et retorna al Jardí Romàntic de l'Ateneu al costat de la tortuga i de Borralleras i Sagarra, té uns efectes balsàmics extraordinaris, se us endú totes les boires mentals, talment el vent de marinada us refresca un dia d'estiu, mentre venta el blat a les eres. No divaguem: les coses tal com són, com diria Màrius Torres, “Salut” guanya adeptes arreu, a cada dia que passa, i temo que es consolidarà com l'acomiadament de masses del segle XXI mentre veurem com l'”Adéu-siau” acaba acompanyant el “Déu-vos guard” en alguna altra calaixera de les golfes.

Doncs jo clamo per l'”Adéu-siau” amb tota la càrrega que puguin tenir, perquè aquesta és la càrrega que ens lliga a una tradició. He dit alguna vegada que sóc conservador perquè em sembla que és l'actitud més progressista que es pot tenir avui a Catalunya i l'única, malauradament, que procura que quedi alguna cosa dels nostres avis per passar-la als nostres fills. A mi m'agrada dir “Adéu-siau” perquè la sento dir als meus pares i a la gent gran, i em recorda l'olor d'un camp segat i el vol d'una mallerenga al capvespre. I si encara per casualitat m'arriba a les orelles un “À Maria” o un “Déu-vos-guard”, amb aquell gust de mel d'alzina i d'oreig de mar, m'emociono i les cames em tremolen perquè em recorda la meva àvia quan entrava a qualsevol lloc i saludava tothom amb la seva veu clara i perfumada de vetes i fils i cintes de colors.

En canvi, utilitzo el “Salut” per brindar i el “Jesús” quan algú fa un esternut. I no em sembla pas que estigui fent cap prèdica ni passant el rosari, sinó simplement fer el que sempre s'ha fet. Quina frase tan bonica!: “fer el que s'ha fet sempre”, entenent, és clar, el que ha nascut des de la terra mateixa, des de l'ànima del poble, i no ha estat imposat per gent forastera.

Imaginem-nos l'Oda a la Pàtria d'Aribau i substituïm l'”Adéu-siau turons, per sempre adéu-siau” per un “Salut turons, per sempre, salut”. Algú es pensa que amb el “Salut turons” hauríem engegat la Renaixença?

I “passi-ho-bé”, un altre clàssic en decadència.