• Sagarra era un glop de xampany que feia pessigolles al coll; Rovira i Virgili, ens descobria un món que ell feia més immens encara; Crexells, el rigor noucentista aplicat a l’economia; Soldevila, el fràgil vol d’una oreneta els primers dies de primavera; Bofill i Matas, posant potes enlaire el nacionalisme des de la seva muntanya d´ametistes; Pla, la rotunditat sensual i voluptuosa d’un escriptor amb ferro roent als queixals; Nicolau d’Olwer, perdut entre el seus Abelards i els seus ponts de la mar blava, l’exemple més perfecte del polític d´Acció Catalana: la dialèctica d’alta escola, l’esforç sublim de la pedagogia, el catalanisme com a fe, la negació absoluta per combatre en la fangosa lluita electoral. La política, jove, exigeix sang i fetge; i els polítics de l´Acció tenien melmelada d’albercocs a les venes. Van fracassar. Amb ells el romanticisme va marxar per sempre de la vida pública catalana. Però els polítics professionals es van quedar...

Era impossible aturar-la. Quan la tortuga de l´Ateneu havia devorat el dia abans algun exemplar del diari La Publicitat de finals dels anys 20, que jo li portava d’amagat, al capvesprol, l’endemà era un torrent de paraules senzillament insuportable. No aconseguia fer-la callar ni amb una fulla d’enciam d´El Prat.

• Perdoni, però que no veu que tot això no interessa ningú? Vostè segueix ancorada a un món perdut, de color sèpia, desgastat i amb més arrugues que el seu coll.

Ens havíem perdut una mica el respecte des que un dia va confessar-me que havia estat federal la seva joventut, a finals del XIX.

• Ah, sí? I què me’n dieu del darrer llibre de Melcior Comes?
• Melcior Comes! Què diu ara? Que el coneix?
• I tant, ve molt sovint per l´Ateneu, encara que puja poc a veure’m, sempre va enfeinat, quina dèria per atrapar el temps que té aquest home.

Em va semblar un comentari molt oportú. No el coneixia massa, però havia quedat amb ell un parell de vegades i sempre el veia atrafegat. El trobava molt indecent. Entenguem-nos, indecentment jove, indecentment liberal, indecentment llegit, indecentment preocupat pel futur del seu país, indecentment apassionat per la literatura. Un dels pocs que a Barcelona viuen només de l’escriptura. Un professional de la ploma, espècie en procés d’extinció més accelerat que el de les tortugues de les Galápagos. A més, havia guanyat, a la seva edat, no sé quants premis. En definitiva, un currículum nefast per sobreviure en una Catalunya que no perdona ni els èxits ni la independència de criteri. Jo, en canvi, procurava no perdre’m mai els seus articles al Singular, on mantenia una batalla acarnissada, però neta i valenta, en la defensa de les seves idees. Per mi Comes representava el més pur esperit liberal, empeltat d’un catalanisme cultural, i em va fer gràcia que la tortuga triés el seu nom. Si cal proclamar un hereu d’aquella generació d’intel·lectuals catalans que volien un país més culte, més lliure i més cosmopolita, un dels candidats que proposaria seria ell.

• I què ha escrit, ara, el Sr. Comes?
• Viatge al centre de la terra.
• Ha traduït Verne? Em pensava que preferia Balzac o Victor Hugo.

Va alçar els ulls al cel i, després de grunyir, va continuar:

• No, home, no. El seu és un viatge inèdit i ben particular, ara que vós dieu que la intel·lectualitat no interessa ningú. De fet, és un road book molt curiós perquè sota el pretext d’endinsar-se al centre de la terra (que per cert situa l’entrada a la Sagrada Família, espècie d’homenatge pòstum abans que s’ensorri per les obres del TAV) Comes desenvolupa una novel·la d’idees, un repàs àcid i implacable per les nostres estimades elits culturals. Noucentisme revisited. I cal afegir que es despatxa a gust. Àcid, sí, però sulfúric.
• Què?
• No, res, he dit caram.
• Caram? Què caram?
• Prou!, faci el favor, i segueixi explicant el llibre.

El coll va estar a punt de sortir-li de la closca:

• Vós sempre igual, a veure si us el podeu estalviar. Ja seria hora que compressiu algun llibre, per l’amor de Déu!. Bé, un amic meu afirma que la veritat és verinosa si no se serveix en una amanida de dubtes. I això precisament és el que ha fet el senyor Comes: una amanida de la intel·lectualitat catalana, amb rodanxes de botifarra blanca, llesques de pernil, tomàquets verds tallats a grill, cebes tendres a tires, pebrot escalivat, enciam, ous durs, uns filets d’anxova i unes olives verdes i negres. Oli, sal i vinagre. I dubtes, molts dubtes.
• Sempre pensant en menjar, vostè. I?
• El vaig pair divinament. I ara, si em permeteu, vaig a posar-me a cavar. Només en una cosa està equivocat Melcior Comes: la porta de l’entrada al centre de la terra és a l´Ateneu.

Lentament va girar cua i amb les potes anteriors, aplanades i llargues, començà a fer un forat, impertorbable a les gotes de pluja que començaven a caure.