El 6 de juny de 1974 va ser un dia important per Rodolfo Martín Villa. Havien passat només 40 anys des del seu naixement a León, fill d'un empleat de la Renfe. Després d'una treballada i esforçada carrera dins del règim feixista espanyol, amb tan sols 28 anys ja era cap nacional del Sindicato Español Revolucionario i, després d'anar pujant dins de les estructures “sindicals” arribava la seva consagració: governador civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento.

L'acte de presa de possessió va reunir les autoritats del moment: l'alcalde, Enrique Massó; el president de la Diputació, Juan Antonio Samaranch i el capità general de Catalunya, general Bañuls.   Després de les paraules del governador sortint, Sr. Pelayo Ros, Martín Villa va fer un parlament d'agraïment. “Sería traidor a mis orígenes si no quisiera que el Movimiento sea algo acogedor y hospitalario y que marche adelante con fórmulas asociativas. Todo se lo debo al franquismo y sólo respondiendo con la total entrega en el servicio, podré corresponder a sus contínuas llamadas y a su confianza en mi persona”.

El juliol de 1975, La Vanguardia Española li feia una entrevista. A la pregunta de com veia el procés “democratitzador”, afirmava: “Yo estoy a favor de una democratización del sistema siempre que se haga partiendo de él. El 18 de julio es un punto de partida irreversible. En definitiva, desde las Cortses constituidas, todo; desde las Cortes constituyentes, nada”. La resta és conegut: mort Franco, Martín Villa es camuflarà dins de la UCD, després en el PP i seguirà, fins els nostres dies ocupant càrrecs públics o proporcionats pels càrrecs públics, com va ser la privatització de nombroses empreses de titularitat pública, autèntic festival de pasqua de resurrecció franquista. Total, 50 anys de servei a l'Estat espanyol que, entre d'altres, els catalans hem tingut la desgràcia de contribuir.

Trec avui el seu nom a aquesta columna arran d'unes declaracions seves sobre el procés d'independència de Catalunya. A aquestes alçades és totalment coherent que el Sr. Martín Villa s'hi oposi, que fins i tot demani responsabilitats penals si s'arribés a convocar el referèndum, etcètera, etcètera. No es pot esperar menys d'algú que volia que el Movimiento fos una cosa “agradable y acogedor”. Però el més important de les seves declaracions va ser el raonament de fons que va fer servir: “La Constitución no lo permite”.

Aquesta és la clau de volta de tot plegat. Franquistes a qui tot ho deuen a la seva fidelitat al dictador, que consideren que el 18 de julio és un “punto de partida irreversible”, que van entendre perfectament que la manera de seguir vigilant els ratolins era “democratizando el sistema partiendo de él”, saben, i tant que ho saben!, que la “Constitución no permite el referéndum”.

És aquest franquisme que no acaba mai, és aquesta constitució convertida en la gran gàbia dels catalans, són aquests feixistes que avui, com ahir, no volen deixar-nos votar. Saben que la independència de Catalunya serà, ara sí, la fi del franquisme. I és que la independència suposa una autèntica revolució: la de la radicalitat democràtica. Per això individus com Martín Villa s'hi oposaran sempre. Perquè temen la llibertat.