Modernitat, catalanisme i esforç. Aquest són els tres eixos que fan possible entendre què va passar a Catalunya, a una part de Catalunya, fa gairebé un segle. Sense els tres tampoc no es comprèn la immensitat de la derrota que l’inici de la guerra del desastre nacional va suposar pel país.

Individualista liberal, nacionalista granític, professionalment exigent. Ningú com Xammar no representa millor aquella Catalunya. És indestriable el Xammar periodista del Xammar catalanista. Separar-los és trair-los

Des dels primers escrits al setmanari “La Tralla” fins als darrers i antològics a l’exili, Xammar travessarà el paradís perdut català, sobrevolant el futur. Viatjarà per mig món, treballarà en desenes d’oficis per guanyar-se la vida, escriurà en diaris catalans, espanyols, anglesos, francesos, sud-americans i nord-americans, emprendrà una modesta carrera diplomàtica, col·laborarà amb el govern del President Irla i acabarà els seus dies com un traductor competent i anònim, però ben pagat, a la UNESCO, l’OMS i al Banc de Desenvolupament.

Durant anys, però, Eugeni Xammar restà oblidat, la seva memòria desapareguda, els seus articles perduts. El franquisme havia fet bé la feina. Només la insistència d’un ametllenc il·lustre, Pep Badia, va aconseguir arrencar-li, finalment, les seves tan esperades Memòries. Catalunya, aleshores, va redescobrir aquell Chateubriand oblidat que Monserrat Roig va qualificar de “llop sentimental i escèptic”. Però va ser un retorn lent, com si no ens acabéssim de creure del tot que ens trobàvem davant d’un dels grans narradors catalans de tots els temps.

I va arribar “Periodisme”, un recull d’articles que va seleccionar Badia també, on s’entreveia ja l’envergadura del personatge. “L’ou de la serp” i les “Cròniques des de Berlín” confirmaren que, junt amb Josep Pla i Gaziel, Xammar és un dels tres grans del periodisme català.

I tanmateix? No estaríem potser desenfocat el personatge? Era Eugeni Xammar, només, un gran periodista, cosmopolita, viatjant i amant del bon viure? Què i qui s’amagava darrera aquell home elegant, sempre tan ben vestit, amb jaquetes de tweed, bufandes i mitjons de colors, un autèntic gentleman farmer de l’Ametlla, que tan sovint dinava i esmorzava a la Fonda Europa, gran amic dels seus amics? Qui va ser realment Eugeni Xammar?

Periodisme i patriotisme. Aquesta fou la resposta de Xammar a la constant lluita per una identitat. Amb tota la naturalitat del món. A Londres, a Berlín o a l’Ametlla del Vallès. Tanta, que no va deixar mai d’exigir el mateix als altres. “Tots els catalans –diria a Joan Sariol- tenen el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català es jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament” . 60 anys rodant pel món i sense deixar de pensar en el seu país cada dia. I és que per ser “ciutadà del món”, has de ser d’algun lloc. Quan algú es desarrela de la terra i llengua pròpies no és pas cap cosmopolita sinó un trist i vulgar provincià.

La seva és la història d’un periodista compromès amb el seu país i amb el seu temps. Un dels pocs que resisteixen sense problemes qualsevol comparació amb els seus contemporanis europeus.

Justament avui fa 125 anys que va néixer, a Barcelona. No puc deixar d’imaginar-me’l en el seu nuvolet de cotó fluix, compartint taula i whisky amb Just Cabot i Jaume Passarell, i deixant-los anar: “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència” i, després d’un sospir i mirar-se el vas mig buit, rematar: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.

Per la meva banda, em limito a desitjar que aquest sigui el darrer any que en Xammar celebri el seu aniversari sota la dominació espanyola. Em semblaria el millor regal d’aniversari que podríem fer-li.