Durant gairebé 40 anys, (de 1378 a 1417) dos i fins i tot tres papes van atribuir-se la la condició de legítim successor de Sant Pere. Roma, Avinyó i Pisa van veure passar cardenals i conclaus, excomulgats i traïdors. El març de 1378 moria a Roma el papa Gregori XI i el succeïa Urbà VI, l’origen del cisma. L'octubre d'aquell mateix any la majoria dels cardenals, adduint que en l'elecció anterior havien estat coaccionats pel poble que s'arrreplegava a la porta del conclau cridant, boig d'ira, que volia un Papa romà, l'anul•len i escullen Climent VII, ginebrí, que es traslladà a Avinyó.

La seu de Roma fou ocupada successivament per Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-06) i Gregori XII (1406-15). El palau dels papes d’Avinyó, en canvi, mort Climent, només l’ocupà un sol home: Benet XIII , Pedro de Luna, aragonès i parent de la reina Maria de Luna, muller de Martí I.

Un primer intent de solució fou el Concili de Pisa (1409). Però escollí un altre papa, Alexandre V (1409-10). El món es despertava, astorat, amb un nou cap de l'Església, sense que cap dels altres dos renunciessin. A Alexandre el succeïa, deu mesos després, Joan XXIII (1410-14).

Durant 6 anys, del 1409 al 1415, coexistiren tres papes. Fou el període culminant del Cisma, amb tres obediències: la romana, l’avinyonesa i la pisana.

La divisió cristiana, la por a les veus que començaven a alçar-se exigint una reforma, el final de tants excessos i la decisió de celebrar un concili cada 3 anys que es va prendre en l'últim concili de Pisa forçaren Joan XXIII a intentar celebrar-ne un a Roma, sense èxit. Suspès perquè Roma estava envaïda per les tropes del rei Ladislau demanà l’ajut de l’Emperador Segimon, que imposà celebrar un altre concili, a Constança, a la falda del llac Bodensee.

Una ciutat de 5.500 habitants, sota els dominis de l’Imperi sacregermànic, a tocar dels feréstecs i salvatges suïssos. Al llarg dels 3 anys i mig que durà el concili arribà a tenir una població de 100.000 habitants i 30.000 cavalls. Hi participaren 29 cardenals, 3 patriarques, 185 arquebisbes i bisbes, 100 abats, 578 doctors, 100 ducs, 18.000 eclesiàstics i 2.400 cavallers. Cuiners, còmics, mossos, aventurers i putes, comprenien la resta. Entre 5 i 10.000 rameres es comptaven per la ciutat, disposades a prestar el seu consentiment als simpatitzants de qualsevol de les tres branques. Més de 1.500 músics confiaven en aconseguir unes monedes cada dia.

Per fi, el dia de tots sants de 1414, Joan XXIII, davant d’una assistència escassa, sense cap representant de la corona catalana ni de Castella, que mantenien encara el suport a Benet XIII, obria el Concili. El dia de Nadal, l’emperador, amb un seguici de mil homes, entrava a la ciutat.

Els primers mesos foren frenètics: la condemna a Huss, el mestre txec, que havia acceptat acudir a Constança, protegit per l’Emperador, per defensar les seves tesis i que fou condemnat a morir a la foguera i llençades les seves restes al Rin; les decisions sobre els procediments del concili, que canviant l’estratègia del Papa de vots per persona (amb majoria italiana) passava a vots per nacions (amb minoria italiana); la fugida de Joan XXIII, que es refugià a Schaufausen on les tropes de Segimon el capturaren; la seva humiliant tornada a Constança; la deposició de Benet XIII; la renúncia de Joan XXIII i la seva condemna com indigne, inútil i danyí per a l’Església (culpable de 74 delictes, incloent la fornicació amb la dona del seu germà i la violació d’algunes donzelles). Un gest simbòlic resum aquells moments: l’aixafament amb un martell dels segells pontificis de Joan XXIII i per tant la proclamació que no havia estat Papa de iure, va permetre que cinc segles després aparegués un altre Papa amb el mateix nom, que també convocaria un Concili que canviaria l'Església per sempre.

Un mes després de la condemna de Joan XXIII, el 4 de juliol de 1415, Gregori XII convocava concili (que havia estat en sessió permanent des del seu començament) i abdicava del seu Pontificat (a canvi del seu nomenament com a Cardenal). Només quedava un Papa per abdicar, Benet XIII.

Ni la visita de Segimon i Ferran d’Antequera amb ell a Perpinyà no trencaren la seva tossuda fe. Amb 88 anys, Benet s’aferrà a una veritat, la seva. I lluità contra tots. Però fou el món el que va trencar amb aquell vell iracund. En la trenta-setena sessió del Concili (26 de juliol de 1417), fou destituït per perjur, cismàtic i heretge

Havia arribat el moment d’escollir un nou Papa. Guanyà el cardenal Colonna, un dels que havia fugit amb Joan XXIII a Schaffhausen, que va triar el nom de Martí V. Felip de Malla, que seria el 17è president de la Generalitat anys després, va ser un dels seus grans valedors. L’Església tornava a tenir un únic Papa.

I ningú no pensà ja més en aquell vell que vagava pel castell de Peníscola, el gran culpable de la iniquitat de Casp, que va morir als 96 anys d'edat, amb l'ira als llavis.