Encara el meu estómac no s’ha recuperat del tot de l’extraordinari documental “Avi, et trauré d’aquí” que es va emetre dimarts al Sense Ficció de TV3 (a qui Déu guardi molts anys). Quan la història del franquisme t’explota a la cara, fa mal; però quan t’explota al fetge, aleshores és d’un dolor insuportable. Hi he pensat sovint, des de dimarts, en totes aquestes famílies amb els seus éssers estimats enterrats al costat del genocida al Valle de los Caídos i no trobo la manera de compadir-los i consolar-los.

Hem plorat molt, en aquest país, i no deixarem de plorar fins el dia de la independència. Perquè només en aquell moment serem capaços de trencar la més putrefacta de les cadenes que ens lliguen a Espanya: el franquisme.

Aquest feixisme que no acaba mai!, aquesta vella i pestilent olor de la dictadura del general Franco. Com pot ser que Espanya no hagi jutjat mai a cap criminal feixista? Per això afirmo que la independència de Catalunya hauria de ser l’opció preferent fins i tot de qualsevol demòcrata no independentista però que volgués viure amb llibertat i justícia: perquè només amb la independència acabarem amb el feixisme.

No és un mal argument, perquè, si ho mirem amb una certa perspectiva, una situació semblant va ser l’origen del triomf del catalanisme.

I és que a la Catalunya de finals del XIX una nova generació de joves polítics, amb la bandera de la regeneració democràtica i l'anticaciquisme, enardits pel descobriment de la seva pròpia història i de la seva llengua, tants anys menyspreada, van disposar-se a canviar les regles del joc i a no deixar-se arrossegar per l’esfondrada de l’Espanya decimonònica, ans al contrari. És en aquest precís moment que apareix en escena, rutilant i impúdicament modern, el polític que marcarà l'agenda del país fins que Macià en prengui el relleu: Francesc Cambó.

Amb Prat de la Riba, i Puig i Cadafalch, entre d’altres, va perfilar una maquinària política perfecta i extremadament ben organitzada, amb una convicció difícilment destructible, la Lliga, que s’enduria per endavant les carcasses exsangües que s’arrossegaven des de la renaixença, lerrouxistes inclosos. Aviat el país sencer seria al seus peus.

La dictadura de Primo va comportar, paradoxalment, un rearmament nacional. I una altra veu va començar a sobresortir per damunt de les altres. A l'exili de París, a finals del 1923, Macià afirma: “Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa.”

En l’origen polític del catalanisme és gairebé tant important l’afirmació de la personalitat catalana com el fet de trencar amb el llast corrupte, estèril, decadent, d’una Espanya en caiguda lliure. El paral·lelisme amb l’actualitat és evident.

Quin és avui aquest llast? La Constitució, convertida en la gran gàbia dels catalans, el tòtem sagrat del franquisme xantatgista que encara campa impunement per les Espanyes i que permet que feixistes que haurien de ser jutjats i enviats a presó s’atreveixin encara a donar consells i advertiments. És un insult que cap europeu no acceptaria i que nosaltres veiem passar davant dels nostres nassos cada dia.

L’única manera d’acabar amb el feixisme és amb la independència. Perquè la llibertat comporta el trofeu més sagrat: la radicalitat democràtica i, amb ella, per fi, la justícia.