Deia Montserrat Roig que havia conegut molts exdeportats catalans, havia vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, "però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l'infern nazi". Uns ulls que veieren el rostre de la mort, dia darrera dia, i que Amat-Piniella va explicar-ho en un dels llibres catalans més emocionants que s'hagin escrit mai: "K. L. Reich", que vol dir "Konsentrations Lager Reich" i era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. La descripció de la misèria i la mort, del feixisme i la dictadura.

Joaquim Amat-Piniella dedicà KL Reich a dues persones que van ser molt importants per ell: a Pere Vives i Clavé, autor de Cartes des dels camps de concentració, amic íntim amb qui va compartir l’estada a l’exili francès i després a Mauthausen fins que morí com a conseqüència d’una injecció de benzina al cor; i al comandant americà que alliberà el camp de Matahusen.

En el pròleg que la censura franquista no va permetre incloure en les primeres edicions del llibre, Amat hi deixà escrit: "Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres..."

Aquest crit d'odi contra el dictador Franco és el mateix que Roc Llop, mestre i anarquista, va dedicar-li en els seus Contes vora el Danubi, recull de la seva vida al camp de Gusen, que recentment he tingut l'oportunitat de reeditar. És un text que buscar retratar l'horror, vèncer l'oblit, assegurar la memòria per a les generacions que vindran. Afirma LLop: "Sé dels camps de la mort nazis i és culpa teva, Franco, de la teva traïció, que hi vaig anar a raure".

Fa uns dies s'ha inaugurat a Manresa una exposició sobre Amat-Piniella, amb motiu del seu centenari. I també es va estrenar una dramatització teatral de KL Reich que trasllada, emocionadament, el llibre a l'escena. Gràcies als esforços de manresans il.lustres (Joaquim Aloy, Josep Alert,etc...) la figura d'Amat-Piniella comença a ocupar el lloc d'honor a Manresa que li pertoca (al costat de Josep Maria Planes, per exemple, entre d'altres).

Vaig tenir el privilegi de visitar l'exposició unes hores abans de la seva inauguració. En Josep em va explicar una anècdota que desconeixia. Quan Amat-Piniella va tornar a Catalunya, en una diada del llibre, per Sant Jordi, va acostar-se a Manresa. Aquell dia un regidor franquista va reconèixer-lo i va amenaçar-lo. Amat, vexat i humiliat, va deixar la ciutat gairebé per sempre més. Fins a aquest punt de misèria i indignitat vam arribar.

El silenci franquista va tapar-ho tot amb el seu morrió fètid. Catalunya està encara lluny d'haver assumit l'Holocaust com a propi, de sentir com un anhel imparable la restitució de la memòria. Perquè la memòria és la manera de fer justícia a les víctimes. L'oblit ens torna al franquisme i al seu abominable comportament; el record, ens dignifica, ens fa persones. En un país que no ha demanat responsabilitats per crims contra la humanitat a ningú,ni ha jutjat els milers i milers càrrecs polítics còmplices de la pervivència de la dictadura -entre ells, els regidors franquistes-, com a mínim recordem. És el darrer i prim fil que ens lliga a la humanitat.