Skip to main content

Resposta oberta a l’alcaldessa de Malgrat de Mar

“A mi m'importa molt poc el que va passar fa 300 anys. La història és així. El que està fet, està fet, i si ens vam aliar amb qui no ho hauríem d'haver fet, doncs mala sort”. Des que vaig llegir aquesta frase enmig d’un escrit que Alejandro Lerroux hauria signat fent-li salivera la boca, que em persegueix. Correspon a una carta oberta que la Sra. Alcaldessa de Malgrat de Mar va publicar a El Periódico el dimarts passat.

Arran de l’enviament d’una comunicació que el President de la Generalitat ha fet arreu del país comunicant la celebració del Tricentenari, la Sra. Conxita Campoy, alcaldessa de Malgrat de Mar, del PSC, que governa gràcies al suport del PP, amb el silenci d’Iniciativa –o és al revés?, perquè sincerament després d’aquestes declaracions hom ja no sap qui és del PP i qui del PSC- ; la Sra. Campoy, dèiem, aprofitava per carregar contra el govern de Catalunya amb l’argument que el cal ara és “ocupar-se dels problemes de la gent”, fins afirmar que “no vull la independència ni perdre el temps mentre un sol de nosaltres passi necessitats.”.

No m’entretinc ara a justificar que, precisament, si volem la independència és perquè ni un sol de nosaltres passi necessitats, cosa del tot impossible mentre depenguem d’un Estat que espolia als catalans 16.000 milions d’euros l’any. Una petita part dels quals resulta que són de Malgrat de Mar. En concret, 18.504 malgratencs segons el darrer padró municipal. És a dir, que si tenim en compte que a cada català l’espoli li costa 2.260€ anuals, els ciutadans de Malgrat de Mar són espoliats en conjunt en un total de quasi 42 milions d’euros. Compari la senyora Campoy aquests 42 milions amb les despeses anuals de Malgrat, que l’any 2012 van pujar a 27,2 milions segons pressupost liquidat. Què podria fer l’Ajuntament de Malgrat de Mar amb com a mínim el doble de pressupost? Un any rere l’altre, un any rere l’altre… No li sembla a la Sra. Campoy que la independència és una arma extraordinària, brutal, perquè cap de nosaltres passi necessitats? No li sembla que potser fins i tot és l’única arma possible perquè cap de nosaltres passi necessitats?

Però ja fa mandra haver de rebatre aquests arguments. Si els lerrouxistes no volen entendre’ls, si no volen esforçar-se mínimament en entendre’ls, és absurd seguir discutint. No es pot pas discutir amb qui no posa arguments sobre la taula.

Em sembla molt més greu, apocalípticament més greu, que un càrrec públic del nostre país digui que l’importa molt poc la història, que les coses són com són i que, mira, què hi farem, mala sort.

Quina part de la història l’importa poc, a la Sra. Campoy? Els fets de 1714? L’extermini jueu? La caiguda del mur de Berlín? L’importa conèixer per què Malgrat de Mar es diu “Malgrat” o com que va passar fa segles ja no l’importa? L’importa saber que un dels alcaldes més importants de la Catalunya republicana va ser el Sr. Francesc Arnau, un dels seus antecessors en el càrrec? L’importa preguntar-se com podem haver passat d’un alcalde d’ERC que va guanyar totes les eleccions durant la República a una alcaldessa del PSC? L’importa conèixer què va suposar el franquisme pel nostre país i per Malgrat? O potser com que ja fa més de 70 anys ja no l’importa?. L’importa recordar que el 21 de gener de 1939, Malgrat va patir un dels bombardeigs més terribles de la guerra, quan 50 bombes van esclatar matant setze innocents i 25 ferits? O és només 1714 que no l’interessa?

“La història és així i el que està fet ja està fet “. Doncs no, Sra. Campoy, no. Deia Ferran Soldevila que és amb la història que contribuïm a fer un “país normal”. I potser és arribat a aquest punt on s’acaben les preguntes i on podem entendre el que vostè volia dir-li al president Mas Potser a uns quants els importa tan poc conèixer la nostra història, perquè si sabem qui hem estat podrem arribar a entendre qui podrem ser. I no tingui cap dubte, Sra. Campoy, que aquest poble que era i se sentia lliure el 1714 tornarà a ser-ho. Llibertat que vindrà acompanyada de la dignitat, de la decència fins i tot, i sobretot, dels recursos i de la possibilitat de construir un país més culte, més pròsper i on tothom tingui, esclar que sí, les necessitats cobertes. I aleshores sabrem que podrem comptar amb vostè, senzillament perquè ho haurem aconseguit, i ja se sap que la història és així, i el que està fet ja està fet.