Diumenge que ve, 20 d’octubre, se celebrarà la 35a Trobada del Coll de la Manrella, en record i homenatge al president Companys i a tots els exiliats i víctimes de la guerra del desastre nacional.

L’any 1945, Francesc Trabal, a Xile, va escriure unes línies perfectes, potser el millor resum per entendre una pàtria esquinçada i la tragèdia del gran èxode d’un poble. Tot l’exili en una carta. Diu així:

“Algun dia, Anna Maria, comprendràs perquè et parlo d’aquestes coses, coses que potser hauràs vist o no hauràs vist, però qui sap si t’hauràs adonat que són Catalunya, la mateixa Catalunya que un dia d’un mes de gener deixàvem d’esquena a França, enllà d’enllà d’Agullana, (...). La deixàrem i no sabíem si per sempre. I ens aturàrem abans de dir-li l’adéu.

Érem una colla de catalans que deixàvem totes aquelles coses per defensar-les. Estàvem muts aleshores perquè sabíem que un crit, una paraula pronunciada en català hauria produït una catàstrofe: hauríem caigut de genolls qui sap si sense coratge de girar l’esquena. Ningú pronuncià un mot. Drets, dalt de tot el cim, els cabells rebent la darrera carícia del nostre Pirineu, teníem les boques tancades, el cor estret, l’ànima eixuta. Quan de temps estiguérem així? Ningú no podrà precisar-ho mai. Vèiem les flames d’un grapat de pobles en la vall i sentíem el so de les bombes i les canonades. Més a prop sonaven ja trets de fusells. Ningú no digué una sola paraula. Miràvem lluny, lluny... tan lluny com la nostra vista podia. Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et vèiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Però deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te. (...) Un de nosaltres s’ajupí, es posà de genolls en calma i besà la terra. No et recordaràs mai que en aquell instant la teva mà petita tocà els teus llavis, et semblà que una mena de volva dolça t’havia tocat: tots nosaltres, els que ens en anàvem, no sabíem si per sempre, acabàvem de besar-te. Era l’adéu, era l’arreveure? Perquè algun dia comprenguessis, ens disposàvem (...) a seguir el camí de la més llarga marrada, si així podíem salvar-te la veu.

En aquell moment no sentíem enyorança. Drets de cara a Catalunya, muts, guardant en el cor el tresor de la nostra llengua, sentírem, això sí, una gran tristesa, una infinita tristesa. No teníem la impressió de deixar Catalunya, si la sentíem amb nosaltres, si érem o creiem ésser nosaltres. Però mai com aleshores, com fins aleshores, confegirem amb unció i a cor aquestes paraules: «Dolça Catalunya... pàtria del meu cor». Cada lletra era una llàgrima, cada síl·laba un plor. Dolça Catalunya... Sabríem dignament guardar-la? Sabríem tornar la Catalunya que ens endúiem a la Catalunya que es quedava? Aleshores, Anna Maria, no sabíem si seríem dignes d’enyorar-nos. Davallàvem en terra francesa, sacerdots d’una causa santa. Cap paraula fou dita. Però els nostres cors repetien en veu baixa: «pàtria del meu cor», «pàtria del meu cor, «pàtria del meu cor»... Francesc Trabal, 1945. Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...A Anna Maria [la seva neboda], perquè algun dia pugui comprendre.

Diumenge homenatgem el president Companys, però també tots els Francescs Trabals del món, tots els qui si van deixar-nos, va ser per a no deixar-nos mai.