(Del llibre Honorables. Cartes a la pàtria perduda, Acontravent 2011)

Estimat Mestre,

Jo no sabia res. I menys encara d’aquell bibliobús. Però des de feia uns anys, quan m’havia entusiasmat amb la lectura d’Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, i de les Memòries de Xavier Benguerel, em rondaven pel cap les mateixes preguntes: Què havia passat els darrers dies de la guerra civil a Catalunya? Com va ser que els escriptors i els intel·lectuals catalans sortissin tan tard i amb tant de risc? Qui va organitzar la fugida en aquell bibliobús mig desballestat del Servei de Biblioteques al Front del qual parlaven tan sovint els protagonistes de l’èxode? Com va ser la petita història del dia a dia de l’adéu a Catalunya? Amb quin dolor es deixa enrere un país per sempre més, estimat Mestre Fabra?

A poc a poc havia anat reunint tota la informació disponible i publicada. Un dia vaig trobar un article de Francesc Trabal, a l’Arxiu de Sabadell, en el qual explicava a la seva neboda, Anna Prat, aleshores una nena, el que havia sentit en passar la ratlla que separa les dues Catalunyes. «Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et veiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Però deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te.» Quina pena més profunda traspuen els records dels nostres exiliats, quines ànimes més desfetes i estripades. I sempre, d’alguna manera o altra, sempre hi havia la llengua, la llengua que anaven a arrencar a l’Anna i a tot un poble.

A l’emoció de la descoberta s’hi van anar sumant petites troballes, la correspondència entre alguns dels protagonistes, articles apareguts en les revistes i diaris de l’exili, noves memòries, etc. Però faltava alguna cosa per acabar de completar la figura del trencaclosques. Fins que vaig poder llegir el dietari de Miquel Joseph i Mayol, funcionari del Departament de Cultura de la Generalitat, l’home encarregat de preparar l’evacuació per manament de Pi i Sunyer, el conseller. Era la darrera peça del puzle, la que em permetia esbrinar com havia anat tot. Dates, personatges i llocs. Ja podia resseguir dia a dia, nom a nom, escriptor a escriptor, què havia passat aquells deu dies d’hivern de 1939.

Vaig començar a omplir fulls i cartolines amb itineraris, rutes i mapes. Vaig empaperar el despatx de noms, quadres i fletxes. Si Mercè Rodoreda o els germans Trabal sortien el dia 23, el dia abans eren Carles Riba i Pous i Pagès els que se n’anaven de Barcelona, i l’endemà éreu vós i la vostra família des de Sant Feliu de Codines, i els escriptors Xavier Benguerel i Domènec Guansé des del Passeig de Gràcia, que pujaven a un camió i deien adéu a la capital. Tots us acabaríeu trobant a Girona i després enfilaríeu junts nord enllà, fins a una masia de l’Alt Empordà, can Perxers, abans de creuar, amb un autocar i el meu estimat bibliobús, darrere el cotxe oficial de Bosch Gimpera, que obria el comboi, la frontera amb França.

El mosaic de l’èxode anava sortint a la llum i la foto de la seqüència dels fets s’anava fent cada vegada més nítida, més precisa, com si enfoquéssim un projector que feia anys que no s’utilitzava i que, a poc a poc, va deixant que les formes borroses s’aclareixin i es puguin veure nítides i nues: aquell bibliobús carregat d’escriptors se m’anava convertint, a cada cop de zoom, en el símbol del naufragi de la cultura catalana.

Jo no sabia res, honorable senyor, però de sobte us vaig veure allà, el dia 31 de gener de 1939, i ho vaig entendre tot.

El matí era humit i fred, hi havia una llum estranyament esmorteïda, la llum blavosa de l’alba. Tots els que havíeu de sortir aquell dia havíeu dormit amb els vestits de carrer. Només us va caldre posar-vos els abrics i les bufandes. A les vuit tothom era a punt. Quan el president Companys va treure el cap per esmorzar, li va dir sorprès a Anna Murià, mentre remenava unes galetes en un bol de llet: «Està vist que solament surten amb ordre els soldats i els intel·lectuals.» Uns minuts després vau anar caminant cap a la fondalada on hi havia el paller, amb el bibliobús i l’autocar. Mercè Rodoreda donava la mà a Anna Murià; les dones de Benguerel, Oliver i Trabal, que havien d’anar-se’n sense els seus marits, ja que estaven en edat militar, caminaven de bracet amb ells i, de tant en tant, els besaven o s’eixugaven les llàgrimes amb un mocador; Alfons Maseras, al costat de Ramon Vinyes, semblava un infant perdut; i les famílies Jordana, Francès, Elias, Soler i Pla, Rovira i Virgili, i la vostra, amb els nens agafats de la mà, tancàveu aquella trista processó.

Els joves van entrar els primers al bibliobús i després Pau Vila va començar a passar llista dels que viatjaven en l’autocar. Un a un. Vós, al seu costat, els ajudàveu a pujar, donant-los la mà, tustant-los l’espatlla amistosament, somrient-los, encaixant. Va dir-ho Pla de vós en l’homenot que us va dedicar: «El seu tracte era deliciós com una convalescència.» Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya millor que vós? Tracto d’imaginar-me quins records us van venir aleshores. En què o en qui devíeu pensar en aquell moment, benvolgut senyor Fabra? Potser en el vostre pare, alcalde de Gràcia, de qui vau admirar sempre la rectitud i honestedat? En el dolor de la vostra mare, que va veure morir deu dels seus fills? En els primers anys d’escola amb Bartomeu Galí, oncle vostre? La carta que vau enviar als vostres cosins quan teníeu tretze anys i que, en començar a escriure-la —«Queridos primos...»— us va fer bategar el cor per una altra llengua que era la vostra? En l’ingrés a l’escola d’enginyeria o en les campanyes de L’Avenç, d’aquell grup de joves que volien fer foc nou? En el festeig amb Dolors Mestre, la germana de la Ben Plantada, abans que fugís de Barcelona del braç de Josep Pijoan i encengués totes les alarmes d’aquella burgesia carrinclona i castellanitzada? En els desesperats intents per quedar-vos a la capital, agafant feines de professor mal pagades, perquè ja us havíeu proposat una tasca que us obsediria i per la qual ho sacrificaríeu tot?

La veu de Pau Vila seguia recitant noms. (Quina sort vau tenir de comptar amb Pau Vila en aquella expedició —el seu determini, el seu pragmatisme—). Noms de gent que anava entrant a l’autocar. El matrimoni Murià, la família Francès, la senyora Rovira amb el seu fill Toni, d’onze anys, que va pujar d’un salt i es va asseure al costat del xofer, davant del doctor Soler i Pla i la seva néta. Mentrestant, vós seguíeu allà, a tocar de la porta. Quan va passar en Rovira i Virgili, coneixent la seva sordesa, vau estrènyer-li amb força el braç. Ell es girà i us va mirar, serè, els ulls ofegats de cansament, el cor trencat. Us va donar la mà, que vau notar calenta, bullint de dolor. Després, instintivament, vau fer el gest de treure-us la pipa. Era a la butxaca dreta de l’abric; la vau agafar, com d’habitud, per la cassoleta. Sempre us van agradar les pipes amb broquet de banya de brau i fusta de bruc, lleugeres, brillants. A la petaca no hi teníeu ni una unça de tabac, però igualment us vau posar la pipa a la boca, un gest mecànic. Quan us en vau adonar, la vau tornar a guardar. La mà encara us bullia de l’encaixada d’en Rovira. Vau tenir una esgarrifança.

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on vau guanyar la càtedra d’enginyeria que us allunyaria uns anys de Barcelona! Hi vau ser feliç, a Euskadi; allà van néixer les vostres filles i vau poder aprofitar el temps per estudiar la llengua. El 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, les vostres conferències van aixecar arreu un clam que va arribar a Prat de la Riba: que torni Fabra! L’any 1907 va començar a caminar l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys més tard es va crear la Secció Filològica, presidida per mossèn Alcover, i vós, a qui havien adjudicat una càtedra de català que us va permetre tornar a casa, en formaríeu part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb que vau comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell «soldat de la llengua catalana», confessor de Prat, que tenia com a lema: «Tot el que fem és pel català.» Vau ser els tres pontífexs de les Normes ortogràfiques, que es publicarien el 1913, seguides del Diccionari ortogràfic i de la Gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible del vostre pare, ara, per fi, ja era una llengua com qualsevol altra. S’estava complint el vostre objectiu màxim: «L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera.»

Ja havia entrat gairebé tothom a l’autocar. La dona de Xavier Benguerel no deixava d’abraçar el seu marit i ell, amb la bufanda lligada al coll, anava repetint, com un autòmat, que no es preocupés, que ja estava curat, que tot aniria bé, que aviat els nens es reunirien amb ells a França. Les llàgrimes de tots dos es confonien i lliscaven avall. Llavors, Pau Vila li va demanar a ella dolçament que pugés. Es van fer encara el darrer bes i ella va pujar sense girar-se. Pau Vila la va seguir. Però vós encara éreu a baix. Només Benguerel restava al vostre costat, incapaç de fer un pas, enganxat a la terra, els peus convertits en arrels de suor i de por. Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestra, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació, la vostra, va alçar-se senzillament perquè volíeu ser més lliures, més audaços, més moderns. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s’hauria aconseguit. Va caldre imaginar-se un idioma, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a vós s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; vós en salvàveu el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer. Com no havíeu de gaudir en les vostres visites a la penya gran de l’Ateneu i escoltar-hi com la llengua era viva i apta per discutir, per riure, per opinar, per pensar, per ironitzar, per crear bellesa, per destil·lar intel·ligència! Carner, Guerau de Liost, Pla, Sagarra, Rovira, Soldevila... si aquells escriptors haguessin vacil·lat, res tampoc no s’hagués aconseguit. I tanmateix, ells no van dubtar ni un segon a seguir-vos; igual que vós no vau dubtar a rebutjar la invitació per entrar a la Real Academia de la Lengua Española: «Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot.» No, honorable senyor, ni vós ni la llengua no vau fallar. I la porta que havíeu obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i tocar el futur amb la punta dels dits.

Només restàveu vós, a terra. El xofer es va moure a la cadira, inquiet. Pau Vila us va demanar que pugéssiu. La cara se us va endurir i la mirada va enfosquir-se. Vau girar-vos cap al mas, i després, a poc a poc, com tement que se us escapessin més que paraules, vau dir a Benguerel: «A reveure!, a reveure!» Ell, amb un fil de veu i els ulls negats, a penes va poder fer l’esforç de pregar-vos: «No descuideu, si us plau, la meva dona!» El vau abraçar, la darrera abraçada en terra catalana del sud, i li vau dir, encetant un somriure: «No tingueu por, m’han fet pare de totes», i vau pujar el primer esglaó. Però us vau aturar encara un segon i vau tornar a mirar enrere, una última llambregada a can Perxers i al meu bibliobús, brut i ratllat, amb les rodes desinflades i el retrovisor fet malbé. Va semblar com que us aturàveu a llegir-ne les lletres, mig esborrades pel fang: «Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes. Servei de Cultura al Front». Lentament us vau agafar a la barana, com volent donar-vos una empenta per pujar.

Benvolgut Mestre Fabra! Amb setanta-un anys i la incertesa angoixant d’un exili fosc com la gola del llop. Com podem fer-nos càrrec del que això podia suposar? Quin futur podia esperar un ancià com vós a l’exili? Fins aquí calia que arribés el preu del vostre compromís amb la pàtria? Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura de Primo de Rivera, vau acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, l’esport, la cultura i la civilitat. En un dels vostres discursos clamàveu: «Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya [...]. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.» Simpatitzant d’Acció
Catalana, arribaríeu a ser-ne candidat en unes eleccions en què, contra vós, ERC va presentar un capità de l’exèrcit espanyol. Per a eterna vergonya de tots, us va guanyar. President del Patronat de la UAB, vau ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels fets d’octubre de 1934. «La Pàtria és la terra i el poble i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra», vau dir en una conferència de Palestra. Ben cert, honorable senyor, parlar una llengua és una de les coses que el poble pot fer damunt d’aquesta terra.

Un parell d’anys abans, el 1932, sortia el Diccionari general de la llengua catalana, obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, seguiríeu treballant i treballant i arribarien noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà, dos estudiosos de la vostra obra, han sintetitzat la vostra ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d’Europa. Aquest va ser el vostre llegat. Mai no vau defallir en la tasca; sempre vau tenir confiança.

Vau fallar. En aquell primer intent de pujar a l’autocar, per primera i única vegada a la vida, us van fallar les forces. Us vau tirar enrere, per agafar més embranzida. Aleshores, en aquell precís instant, sense gosar mirar-lo, en aquell precís instant en què us balancejàveu cap a dins, vau murmurar a Benguerel, molt baix, gairebé en un sospir: «Me’n vaig a morir a França» i, amb un fort impuls, vau entrar dins l’autocar. No vau poder sentir com ell, en el mateix moment que es tancava la porta, us donava les gràcies emocionat. Va ser aleshores, estimat Mestre, que ho vaig entendre tot.

Rebeu el testimoniatge de la meva més alta consideració.

(En homenatge al 65è aniversari de la mort de Pompeu Fabra, el dia de Nadal de 1948, a Prada de Conflent)