Recupero unes notes que vaig prendre fa uns anys, arran d'una visita que vaig poder fer als arxius de la Societat de Nacions (SdN), a Ginebra. Allà vaig poder consultar una sèrie de papers referents a les gestions que el govern català i els seus representants van portar a terme durant la guerra del Desastre Nacional.

Durant tota la Guerra Civil, i especialment els dos primers anys, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, primer, i l'Oficina d'Informació Internacional de la Generalitat, després, dirigit per Jaume Miravitlles, envia sovint fotos i documents dels bombardejos i altres desastres de la guerra (per exemple, del sagnant bombardeig de Granollers). Sota enunciats com "Que el món civilitzat jutgi" i "Que s'aturi la violència" són nombrosos els testimonis enviats a la SdN.

Criden l'atenció dos telegrames de l'Associació Catalana per a la SdN de 26 de febrer i 2 de setembre de 1937 firmats els dos per Batista i Roca, però el segon, a més, per Rubió i per Fabra. Ambdós, abrandats, sol•liciten la intervenció de la SdN com a mitjancera del conflicte civil. Ambdós són despatxats amb la resposta tipus "A": la SdN no hi era competent.

Uns altres telegrames de Companys i Rubió sobre Guernica són igualment destacables. Igual que ho és la carta que el 26 de maig de 1938 Rubió i Tudurí torna a enviar a la SdN clamant una resposta. De nou, silenci.

Com a catalans, aquests són els documents que més ens interessen. En cap moment, durant la Guerra, els catalans no s'adrecen a la SdN per sol·licitar cap pau separada d'Espanya. Ans al contrari, tots els documents que jo he pogut contrastar fan referència sempre a una solució arbitrada internacionalment per posar fi a l'enfrontament bèl•lic espanyol a tot l'Estat. Es confirma doncs, plenament, la tesi de Gregori Mir a "Aturar la guerra", llibre magnífic de les gestions empreses per Batista i Bosch i Gimpera prop del Foreing Office britànic en els anys 37 i 38: mai Catalunya buscà una pau separada i, potser estúpidament, les gestions que es feren, d'acord amb el govern basc, però totalment d'esquenes al govern de Juan Negrín, partidari de continuar la guerra a ultrança, buscaren en tot moment una solució al conflicte general espanyol.

Com sempre, entre l'Espanya i la paret, l'única cosa que podien oferir catalans i bascos era la seva xarxa de coneixences i una suposada capacitat d'influència en el govern de la República que en les nefastes mans de Negrín s'obsedia a la derrota total.

Ni Gran Bretanya, ni França, ni evidentment Itàlia, descartada l'Alemanya ja en guerra de Hitler que s'apressava a l'annexió d'Àustria i Txecoslovàquia, no donaren un pas a favor. Tampoc la SdN, desbordada pels esdeveniments, inútil pallasso, no resolgué res, no dictaminà res, no s'arriscà a res.

El desastre es consumà. Catalunya es submergia en el llot espès de la història. I gairebé hi mor, asfixiada de fàstic.