És difícil trobar un símbol més emblemàtic que la bandera de Santa Eulàlia, l'estendard darrere el qual la nació catalana aplegava el seu honor, la seva glòria i la seva grandesa.

Possiblement datada el 1319, arran d'un privilegi concedit per Jaume II a la ciutat de Barcelona, la bandera de Santa Eulàlia convocava a les armes, marxava davant la processó de Corpus o era exposada públicament per alertar que les institucions i la llibertat de la pàtria es trobaven en perill.

Custodiada en el Trentenari, òrgan depenent del Consell de Cent, la litúrgia amb la que la ciutat la cuidava és literalment esborronadora. La raó era senzilla: en la bandera de Santa Eulàlia es fonia la història del país. El 23 d'agost de 1361 aturà els francesos a Girona; el 1578 va ser plantada davant de Tortosa; el 1597, altra vegada derrotà els francesos a Perpinyà.; el 8 de desembre de 1640, els consellers van ordenar brodar al costat de la imatge de la santa, un calze i l'escut de la ciutat de Barcelona i amb ella s'aconseguí la victòria a la batalla de Montjuic, el 26 de gener de 1641.

Aquesta era la bandera que Francesc de Castellví va veure i va descriure en les seves extraordinàries Narraciones Históricas: " La forma de la bandera sobredicha era a modo de un pendón, poco más grande que un estandarte de los que hoy usa la caballería y dragones. Era de damasco carmesí. A la una parte estaba la imagen de santa Eulália, a la otra la de un cáliz con una hostia sagrada y un lema que decía: "Exurge, Deus, judica causam tuam".

Tot i que la "bandera" de fet eren dues (la bandera processional i el penó de guerra), ens hem acostumat a parlar-ne com si fos una sola. La bandera de Santa Eulàlia va ser hissada per darrer cop a la casa de la ciutat el 24 de juliol de 1713, un dia abans que l'exèrcit espanyol del duc de Pòpuli arribés a les portes de Barcelona començant el setge que acabaria catorze mesos després. Durant les nits, dotzenes d'espelmes enceses la vetllaven; els consellers, feien torns de guàrdia; el poble hi venia a resar. Aquesta, com a penó de guerra, va ser la bandera amb la que el consell en cap, Rafael Casanova, carregà contra l'exèrcit del duc de Berwick, acompanyat dels ciutadans de Barcelona organitzats militarment com a Coronela, que al crit de "Santa Eulàlia, a ells, a ells!" van contraatacar en el terraplè de la muralla entre Junqueras i el Portal Nou. Casanova va caure ferit i la bandera fou aleshores posada sota la responsabilitat del comte de Plasència. Els ulls blaus i clars de Santa Eulàlia van ser els darrers a veure com s'apagaven els darrers sospirs de llibertat d'un poble.

Miraculosament, un fragment de la bandera va ser salvada de la destrucció de tots els símbols i banderes dels catalans. Avui, restaurat, es pot visitar a l'exposició "Donec Perficiam! Fins a aconseguir-ho!" del Born Centre Cultural.