Joan Francesc Mira explica a Almansa 1707. Després de la batalla (2006) com després de la derrota d’Almansa Felip V va organitzar al regne de València un intent planificat de destrucció de la llengua, la cultura, les institucions i les persones programat amb molt de detall. Ell diu que va ser el primer cas a Europa d’un intent de genocidi d’aquestes característiques, perquè a l’època el que interessava era guanyar territoris i súbdits, tant era si parlaven una llengua o una altra, o si tenien costums diversos. L’objectiu de liquidació d’un poble sencer el va estrenar Felip V a la història moderna d’Europa. Mira explica també que la guerra de Successió és la primera gran guerra europea moderna. S’hi va aplicar també, com descriuen diversos historiadors, el concepte de “terrorisme militar”, que tenia com a únic fi terroritzar la població civil.

La desfeta de 1714, des de tants punts de vista semblant a la de 1939, suposa per Catalunya un canvi en el seu imaginari col•lectiu de proporcions colossals: desapareixen les institucions que la dirigien, algunes des de feia més de 500 anys, com el Consell de Cent de Barcelona; s’anul•len les seves llibertats, Constitucions i privilegis; els més destacats lluitadors són assassinats, vexats i represaliats o opten per l’exili (magníficament estudiat per Agustí Alcoberro) provocant una descapitalització de talent immensa, un llast que porta al país a un forat negre durant molts anys; les universitats es clausuren; la llengua acabarà essent prohibida; són depurats els funcionaris catalans; s’implanta la censura; es prohibeix als clergues austriacistes de poder confessar; els belicosos catalans són desarmats, s’imposen tocs de queda; la campana Honorata de la Catedral és castigada i fosa per fer-ne un canó de la Ciutadella perquè tocava sometent durant el setge i en canvi s’imposa l’Oració del Rei, repicar de campanes que sonaven a les 2 del migdia i que paralitzaven la ciutat de Barcelona, els ciutadans del qual s’aturaven a pregar una estona per la salut i magnificència de Felip Ve, etcètera.

I on tot aquest sentiment de pèrdua es reflecteix amb tota la seva impudor és a la zona zero dels catalans, la imatge plàstica del que per a un país suposa la derrota, el Born.

El país dessagnat, les llibertat abolides, la destrucció física de ciutats i símbols, sí; però el país sobreviu gràcies a una característica molt catalana que no ens van poder arrabassar: emprenent i treballant.

Fa pocs mesos, al Tinell, a càrrec del MUHBA, va celebrar-se una exposició sobre les Indianes, uns teixits de cotó estampats que van arribar a Europa procedents de l’Índia el segle XVIII, i que van canviar-ho tot. Començant pels gustos de les dames, que és per on sempre s’ha de començar, fins a la creació de grans fàbriques per tot el país (a Barcelona, concentrades al voltant de Sant Pere i del Raval) que seria la llavor que permetria fer arrelar, anys després, en un país que no tenia ni carbó, ni acer, ni cotó, la revolució industrial més exitosa d’entre els països del sud d’Europa.

Així vam viure un segle XVIII, exportant aiguardent als països del Nord d’Europa i important teles d’Orient per estampar-les i exportar-les a Amèrica. Catalunya s’encaixava en les grans rutes del comerç internacional. Fa vertigen seguir les expedicions dels comerciants catalans del XVIII, des de la nostra perspectiva de còmodes oficinistes globals perquè ens pensem que connectant-nos a internet ja som part del món.

Com vam salvar-nos de la desfeta de 1714? Treballant. Creixent. Construint. I construint, entre d’altres el mercat del Born. Just aleshores esclataria la Renaixença, i l’apassionant història de veure com triomfava, i es convertia en hegemònic, el moviment catalanista. Que no era res més que el retorn a casa.

Un jove i abrandat Prat de la Riba escrivia a La Veu el 1901: “Ens morim de ganes de véurela [Barcelona] convertida en ciutat hermosa, neta, sanejada,[...], centre d'art i de cultura de tot aquest Migdia d'Europa, que avuy només la considera per sa grandesa material y sa potencia industrial y mercantil.” Va ser aleshores quan vam adonar-nos que ens calia també salvar l’ànima.