Els amics Jaume Clotet i Daniel de Montserrat acaben de publicar llibre. Que els amics publiquin llibres és una bona notícia; que a més a més publiquin bons llibres, és una notícia excel·lent; però quan a sobre el llibre t’interpel.la i et porta a proclamar la independència des del balcó de casa mitja dotzena de vegades mentre el llegeixes, aleshores el llibre esdevé alguna cosa més que un llibre, es converteix en un arma d’emocions.

Sovint m’he queixat del dramàtic desconeixement de la nostra història que té el nostre poble. Fa feredat. I no veig que les coses canviïn gaire, justament on més haurien de canviar: a les escoles. Generacions i generacions de catalans surten de les nostres escoles sense conèixer com deurien la història del seu país. La revolució francesa se la saben de meravella, però la repressió que va seguir a la desfeta de 1714, els sona a una vaga idea sobre algú que va caure ferit en una batalla on ben bé no acaben de situar qui s’enfrontava a qui i que cada 11 de setembre se li manifesten pel davant. No cal afegir que, en comparació amb la guerra de successió, la guerra del desastre nacional (també coneguda a Espanya com guerra civil) encara és, i costa de creure, més desconeguda.

Sense conèixer la nostra història no hi ha futur possible. És a dir, no hi ha el nostre futur, sinó el seu. La cultura, i la història n’és una part fonamental, serveix per alliberar-nos. Llegir i conèixer la nostra història és el pas clau per entendre per qui toquen les campanes. Aquest país tan inclement amb el seus mites i símbols, té en els nostres episodis nacionals l’arc de volta que ho suporta tot. Si passem per sobre sense adonar-nos-en, el fracàs és rotund.

Per això celebro tant el “Lliures o morts” d’en Jaume i d’en David. Perquè necessitem aquests llibres. Una estranya combinació de rigor i triples salts mortals per fer avançar la novel.la per tots els escenaris de la Guerra de Successió, i que el lector caigui dempeus. Si lliguen tan bé la maionesa com els personatges del llibre, acceptin qualsevol invitació a dinar a casa seva. Tots els noms que se’ls poden ocórrer tenen el seu petit moment a “Lliure o morts”. Perquè amb l’excusa de resseguir la vida del coronel Ermengol Amill, l’heroi oblidat, el llibre és una crònica viva i entretingudíssima dels avatars de la guerra. Una guerra que es va poder guanyar fins el final i que encara avui és un brutal exercici de mirar-se en el mirall per a qualsevol català. Té això, la guerra de successió: has de triar. O les banderes catalanes (la bandera negra, la creu de Sant Jordi, la bandera de santa Eulàlia, la senyera) o les banderes de l’exèrcit francoespanyol de les Dues Corones. O les llibertats catalanes o l’absolutisme espanyol.

Em sembla que comercialment el presenten com el “Braveheart” català. Fantàstic. Per què tots els pobles del món poden tenir els seus herois i estar-ne orgullosos i els catalans no? Jo em sento orgullós de la meva història, que té de tot però que és la meva, i honoro els meus herois perquè encara m’interpel·len i m’exigeixen lleialtat. El dia que oblidem que els catalans de 1714 van decidir lluitar o morir per la seva llibertat ja no serem poble ni res.

Per tant, comprin el llibre, s’emocionin i recordin: lliures o morts.