Des d’Osona, el Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, aquesta proposta va anar-se estenent fins arribar arreu del país. Fins al twitter, on a les set en punt repicàvem fent  #dingdong, mentre les xarxes s’omplien de fragments del Canigó i l’Atlàntida, i la força de la llengua penetrava per totes les escletxes del cos.

Mentre brandin les campanes hi ha esperança. Aquest país tan inclement amb el seu patrimoni té en les campanes de les nostres esglésies un dels darrers símbols de les seves arrels.

El vell ordre pagès de segles de tradicions i valors antics arrapats a les entranyes de la seva gent s’enfronta ara a totes les inseguretats del món: d’identitat, de creences, de futur. El que el franquisme no va acabar d’ensorrar, ha estat seriosament amenaçat per uns anys de democràcia que han arrasat tota idea de sostenibilitat i de llegat de la història. El ciment ha arribat a l’últim racó del país i s’han pavimentat emocions i sentiments que ens feien –i fan- ser com som.

Durant dos anys vaig viure a Suïssa. A tan sols 40 quilòmetres de casa començava el país de l’Appenzell, un dels paisatges que més m’estimo de la vella Confederació. Tots els colors del verd s’hi donen estada a l’Appenzell, un dels pocs llocs on és possible captar un matís més brillant o lívid a aquesta immensa catifa verda dels prats suïssos, tan antiplanians, tan monòtonament verds, tan difícils d’adjectivar. El verd oliva, àcid, de pellofa dels cims dels turons; el verd generós, afruitat i lliure dels prats baixos, amb un reflex daurat de fenc a l’estiu; el verd gris, vençut, com de tela impermeable de les pastures al novembre, entelat en una boira perpètua o un verd d’avet de Nadal, que a l’hivern s’amaga, abrigat per un mar de neu, que reneix, a l’abril, verd primavera, alegre i entremaliat que sembla que se’n vagi trescant pels turons.

 

Passejar per l’Appenzell,  perdre’t-hi, era enfrontar-se al concepte de pàtria, tan delicat i del que tant se n’abusa, una idea d’estar en el món, un pelegrinatge i un retorn a algun lloc. Puntuals, als quarts i a les hores, les campanes es llançaven a un concert fabulós, que esquinçava el cel puríssim i et clavava a la terra.

La terra!, “la terra, aspra o dolça, estèril o fecunda, que ens sosté i nodreix”, com deia Prat de la Riba. La terra que no passa, que no cau, que és sempre. La terra del nostre país. Aquí veieu una porta adovellada d’una masia, allà una llinda amb una inscripció de fa ja uns segles. Realment hi posa 1688?. Terra i temps. Ara són uns finestrals gòtics o uns detalls renaixentistes a la façana, després una arcada magnífica, o unes espitlleres o uns merlets i matacans o una galeria plena de llum, amb llençols de fil estesos que juguen a cuit d’amagar amb les ombres, més trapelles i fugisseres. Terra i llengua. És aleshores que us gireu, d’esquenes a la masia, i mireu al vostre voltant, més enllà de l’era, i veieu els conreus que es fonen a l’horitzó. Ja es dauren de tardor els camps, i els solcs, i els marges, i els recs; ja s’escampa el polsim de color de castanyes que cobrirà els boscos i les muntanyes i les valls. Sentiu la terra, l’olor de terra tèbia, l’olor de terra vella. I les pedres del mas convoquen exultants l’esperit del paisatge, sensual, més atrevit que mai, sabent que us posseeix salvatgement. Sou pedra. Sou terra. Sou llengua. I el temps s’ha aturat.

Aleshores sentiu unes campanes. I una sensació tel·lúrica, d’una fabulosa estrebada, us embolcalla. Pertanyeu a aquesta terra. Les campanes, esclar, toquen per vosaltres. Per recordar-vos qui heu estat i qui sereu.