El dia deSant Jaume farà exactament 304 anys de l’arribada de l’exèrcit de les Dues Corones, França i Espanya, comandat pel duc de Pòpuli, a les portes de la ciutat de Barcelona. El dia abans s’havia hissat la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, símbol inequívoc de la crida a la lluita al poble de Barcelona. Ja feia uns dies que els consellers de la ciutat vestien gramalla negra, com assenyalant, sense deixar cap dubte, que la lluita era per la victòria o la mort. Barcelona, “capital i mare” de la pàtria —com es podia llegir en molts dels fulls volants publicats aleshores—, es disposava a resistir un setge que causaria l’admiració de mig Europa i que acabaria més d’un any després en l’heroica jornada de l’11 de setembre de 1714.

“Mai ningú es va imaginar que aquest poble es posés en estat de defensa”, va reconèixer l’enginyer Pròsper de Verboom en el seu dictamen sobre la manera d’atacar Barcelona, entregat al duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit borbònic d’ocupació, l’agost del1713, justament unes setmanes després de l’inici del setge de la ciutat. I, literalment, l’encertava. Perquè va passar una cosa que no estava prevista: els representants del poble de Catalunya van votar. Una inimaginable votació que va canviar el curs de la història dels catalans: la decisió que durant la primera setmana de juliol del 1713 va prendre la Junta General de Braços del Principat proclamant la guerra a ultrança “per la conservació de les Llibertats, Privilegis y Prerrogativas dels Cathalans, que nostres Antecessors à costa de la sanch gloriosament alcansaren, y nosaltres devèm aixi mantenir...”.

Efectivament, davant d’aquella gravíssima situació, els catalans van recórrer a convocar els seus estats generals o Junta de Braços, organisme substitutiu del Parlament o Corts quan no es podien reunir. Constituït, com les Corts, pel braç eclesiàstic, el braç militar (o de la noblesa) i el braç reial (o popular, representant de les viles i ciutats), va reunir-se al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Després de l’acte inaugural, com era costum, es van dividir per braços i es van iniciar les discussions. El braç eclesiàstic va optar per la inhibició i el militar, amb unes votacions ajustades, per la submissió. Però va ser aquí on va tenir lloc un dels moments més extraordinaris, quan un noble barceloní, Manuel de Ferrer i Sitges, es va alçar per pronunciar una de les peces mestres de l’oratòria catalana: “Acabe’s la nació amb glòria, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren els moros...”. Ferrer feia una crida a la defensa a ultrança de Catalunya, apel·lant a la història, la tradició i la justícia de la causa dels catalans. Un discurs apassionat que gira al voltant del concepte de la llibertat i que encara avui provoca al lector un sentiment de profunda emoció. Tanmateix, la dispersió de vots amb una altra proposta força semblant va fer que guanyés l’alternativa de sotmetre’s al Borbó. Tot semblava, doncs, encarrilat per a una nova submissió més.

Però, paral·lelament, es reunia el braç reial, el darrer a prendre una decisió. Contra l’opinió d’alguns patricis, el ciutadà Feliu Teixidor i Sastre va demanar que es prenguessin les armes en defensa dels privilegis i les constitucions. Suposava la guerra. Altres veus s’hi van ajuntar, com ara la del ciutadà honrat Josep Ferran. A poc a poc, aquest clam es va fer més i més majoritari. Feta la votació final, el resultat no oferia dubtes: 78 vots a favor de la resistència versus 45.

“Va ser obra, veritablement, del poble”, va afirmar Ferran Soldevila. I, certament, aquell resultat, conegut poc després pels representants del braç militar, va forçar una nova discussió i votació, de manera que la noblesa, en vista del patriotisme mostrat pel braç reial, ara sí, de manera aclaparadorament majoritària, s’inclinava per la defensa, la tesi de Manuel de Ferrer i Feliu Teixidor. La sort de Catalunya estava decidida: guerra a ultrança per la defensa d’un dels sistemes constitucionals i parlamentaris més antics d’Europa. Una decisió que no havia pres cap rei, sinó els mateixos representants dels catalans.

Amb la voluntat de “des-identificar-nos”, d’assolir l’asèpsia nacional, com si no vinguéssim d’enlloc ni haguéssim estat res de res, com si ens fes por reconèixer-nos catalans, estem deixant de sumar una de les causes legitimadores més importants per al nostre procés d’independència: la nostra història. Probablement sigui una de les més importants, amb la llengua, per justificar la “causa justa” de les nostres ambicions. Un poble normal és un poble que es coneix a si mateix, que els seus joves estudien a les escoles i instituts, i que les seves televisions programen amb regularitat programes d’història. Un poble que prescindeix de la història, la història acaba prescindint d’ell.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)