Si hagués d’explicar a un ciutadà estranger qui som els catalans i quina és la nostra lluita, li diria, en primer lloc, que aquesta vella nació d’Europa ve de lluny. I que  ha estat gràcies a les  nostres arrels que en aquest moment històric els ciutadans catalans hem decidit emprendre el camí de la independència. Som els qui som, perquè hem estat els qui hem estat, el llegat que van deixar-nos les generacions passades: la consciència de ser poble, de no ser res si no s’és poble, com deia el poeta. Ha estat aquest exemple de l’esperit de ciutadania de tantes generacions de catalans el que ha irradiat el procés democràtic, pacífic i constituent que ens ha portat fins aquí.

Continuaria explicant-li la importància que té en el nostre país la memòria històrica, com ens interpel·la, i retria un homenatge als milers de catalans a qui avui voldríem honorar pel seu exemple i sacrifici. Milers de noms anònims, que cada família guarda com el seu més preuat joiell. Però seria impossible esmentar-los tots i aleshores els parlaria de tres noms. En primer lloc, el del president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat el 1941 pel general Franco, després de ser capturat per la Gestapo i entregat per les autoritats franceses al dictador espanyol. 

Però també li esmentaria el nom del seu successor, el president Josep Irla, de Sant Feliu de Guíxols, que, sota l’ocupació nazi de França, assumí amb coratge i valentia el càrrec en un moment difícil i perillosíssim. Ell mateix va escriure en una carta, i cito: “Moltes vegades, pensant en Catalunya, em recordo d’uns mots de José Rizal en el seu ‘Noli me tangere’: ‘Vosaltres que veureu la llum de l’alba brillar damunt la pàtria, recordeu-vos dels qui hem caigut durant la nit’”. És gràcies a la dignitat, el coratge i l’honestedat de milers i milers de Joseps Irla, morts durant la llarga nit, que avui gaudim de la llibertat de la nostra pàtria.

I finalment li explicaria la vida del darrer dels homenatjats, Carles Rahola, gironí, escriptor i home de pau, afusellat els primers dies de la Catalunya franquista. El 1939 va deixar escrit: “La qüestió, la gran qüestió, és ésser lliure, i primer de tot, sentir-se interiorment lliure”.  I per això li diria, a aquest ciutadà estranger, que si avui som aquí és perquè primer hem estat lliures cadascun de nosaltres. Que els catalans no renunciarem mai a la nostra  llibertat personal, i que la defensarem, pacíficament i radicalment.

Arribat a aquest punt, continuaria explicant-li  que, amb responsabilitat, i amb el record present de l’atac a un poble indefens que només votava en un referèndum l’1 d’octubre, aquestes són hores també, sobretot, de felicitat i d’emoció, de compartir la joia amb els qui més estimem. Potser ningú com Beethoven va saber convertir en música l’alegria, el poema original de Schiller, en la seva novena Simfonia. Joan Maragall va traduir-lo al seu dia. La versió actual, com a himne d’Europa, fa :

És Europa una unida,
i unida ha d’estar.
Una en la diversitat,
amb l’augment de la pau.

Que sempre regni a Europa,
la fe i la justícia al compàs,
en la llibertat del poble,
en un país millor.

Ciutadans d’Europa;
vostra és doncs la feina,
les estrelles des del cel,
us alimenten amb fervor

I, finalment, acabaria afirmant que la causa de la independència de Catalunya s’alça avui com la causa justa de tots els pobles que volen ser lliures i que no volen ser trepitjats. Aleshores, mirant-lo als ulls, afegiria: el teu poble també un dia va voler ésser, ésser lliure.

Nota: El president de la Generalitat, dimarts, va expressar precisament més un memorial de greuges i una apel·lació a la comunitat internacional, que no pas una declaració d’independència. En un moment d’intensíssimes pressions internacionals, va fer una darrere crida a la mediació internacional, a la comprensió internacional de per què Catalunya vol tenir una veu pròpia al món. En no posar una data límit, va provocar una certa confusió en les bases independentistes. En qualsevol cas, l’Estat espanyol segur que s’encarregarà de fer-nos entendre exactament què va passar ahir al Parlament. I el ciutadà estranger a qui intentava explicar-li tot això, ho veurà tan clar com l’aigua cristal·lina d’una cala de la Costa Brava.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)