Va ser decapitat amb una destral el 5 de juny de 1568. Minuts abans, el comte declarava encara ser lleial al seu rei, Felip II, i a la religió catòlica. També implorà clemència per a la seva dona i els seus onze fills. No li serviria de res. Felip II i el duc d’Alba, sinistre personatge on es concentra l’essència de la tràgica Espanya negra inquisitorial, implacables, van confiscar-los la seva fortuna —i Bèlgica, avui, encara recorda aquella violència demencial espanyola.

Què havia passat? Què porta Egmont, l’heroi de la batalla de Saint-Quentin i cosí de Felip II, al patíbul? La resposta, estimats amics, no està en el vent, sinó en Goethe i Beethoven.

“Sí, porteu les vostres armes, estrenyeu els vostres rengles, no m’espanten pas. Ja estic avesat a alçar-me davant de les llances, contra les llances”, escriu Goethe. Aquest és el seu Egmont, una vida per l’ideal de la llibertat. Acabada el 1788, a Roma (un any abans de la Revolució francesa), després d’un viatge a Itàlia, ja famós al món sencer després que el seu Werther destrossés tots els cànons romàntics establerts, Egmont és, probablement, un dels escrits més ambiciosos de Goethe, pel fet de definir la condició humana a través de la recerca de la llibertat i de com un poble avantposa qualsevol altre objectiu per assolir aquesta condició, necessitat i motor de progrés de la humanitat sencera.

Aquest crit a viure lliures va fer que, pocs anys després, el 1811, Beethoven, per a qui Goethe i Schiller, els dos grans amics, eren els seus autors preferits, decidís compondre una música incidental basada en el seu text. Com no podria haver interessat a Beethoven la defensa de l’autodeterminació dels Països Baixos, de la llibertat de culte, de l’esperit de lluita per la sobirania amb què és descrit el personatge?

L’Egmont de Beethoven —única composició del Mestre basada en textos de Goethe— és això: l’alegria i els patiments d’un poble enfront del seu opressor, l’exaltació del sacrifici heroic del comte, els bellíssims lieder d’amor. I, sobretot, el cant final, la simfonia de la victòria, com a testimoni esplendorós del triomf pòstum d’Egmont.

Va ser Maragall qui impulsà la recepció de l’obra de Goethe a Catalunya. D’Ors n’arribaria a dir: “El poeta mantenia com una mena de consolat oficial de Goethe”. Josep Maria Llompart, Marià Manent i, sobretot, Joan Alavedra, en foren fervents apòstols. Hom tremola d’emoció quan es té entre les mans un llibret que la Generalitat de Catalunya, l’any 1932, centenari de la mort de Goethe a Weimar, va editar per apropar la seva figura als infants de Catalunya. L’any 1937, Joaquim Pena, un dels homenots més homenots de Josep Pla i del país, publicava la traducció íntegra d’Egmont en català, fent-lo parlar així: “Avant, poble brau! La deessa de la victòria et condueix. I tal com la mar trenca els vostres dies, trenqueu, enderroqueu vosaltres el baluard de la tirania, arrossegueu-la, ofegueu-la, foragitant-la del terreny que ella ha usurpat... moro per la llibertat, per ella he viscut, combatut, i a ella dono dolorosament la meva vida”.

Defenseu allò que és vostre!

I vet aquí que l’any 2014, un grup d’artistes catalans va decidir constituir una nova Orquestra, la Montsalvat, i plantejar-se un concert sobre “Heroïcitat i heroisme” a les ruïnes del Born, amb l’Egmont i l’Heroica, en les entranyes de l’ànima catalana, la seva zona zero. Es pot veure des de molts punts de vista, el musical el primer, sens dubte, però jo senzillament ho vaig entendre com una defensa d’allò que és nostre.

Goethe, Maragall, Beethoven, Pena. Defensem allò que és nostre. La tradició, la innovació, la identitat, el compromís, la fidelitat. Defensem allò que és nostre. La llibertat, l’heroisme, l’alta cultura, la terra, el poble. Defensem allò que és nostre. La modernitat, el catalanisme, el cosmopolitisme. Defensem allò que és nostre. I, amb totes les seves conseqüències,  la República Catalana. Defensem allò que és nostre.

No hi ha escapatòria possible: continuïtat i tradició, l’única manera de sortir del provincialisme i d’aspirar a ser, realment, ciutadans del món i no una sucursal espanyola en decadència. Siguem originals, tornem a l’origen, com deia Gaudí, senzillament, siguem el que sempre hem estat per poder-ho canviar tot. 

Un dels pensaments de Goethe recollits al llibre de la Generalitat per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l’impossible”.  I amb aquest crit cal que s’alci l’esperança de la radicalitat. Perquè aquesta és l’única manera de combatre l’angúnia de viure a l’Estat espanyol, i de respectar-nos a nosaltres mateixos.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)