Sobre les cicatrius de la nostra memòria van arribant i publicant-se, imparables, nous testimonis. Sembla com si un cop i un altre hàgim de recordar-nos a nosaltres mateixos els sons de la terra perduda, la certesa d’una pàtria deixada enrere per sempre.

En poc més de 50 planes, Irla intenta justificar el seu compromís polític permanent, incansable, tossut. La seva és una veu que no calla, que recorda lliure, com un Quixot que marxa contra els seus molins de vent. I acaba esdevenint un crit perquè ningú no oblidi les seves raons i els seus perquès: Llibertat, Justícia i República Federal.

La tristesa d’aquestes planes és infinita, com si escrivís a la intempèrie, desemparat, olorant la mort propera. Vell, arruïnat, sol, amb la presidència ja en mans de Tarradellas, i amb la desesperança d’haver-ho perdut tot per uns ideals i unes fidelitats. Són, també, unes altres meditacions en el desert, “lluny de la pàtria i fosca encara l’estrella que ha d’il·luminar el cel nostre”.

Irla, que va escriure a raig les quartilles, sense més dades a la mà que la seva memòria, transmet una estranya barreja d’integritat i coratge, d’home fet d’una peça, aquella mena de gent de la terra de les nostres comarques per a qui la paraula donada és suficient per complir qualsevol pacte. Mogut pel somni del republicanisme tan arrelat al nord del país, i encomanat del catalanisme —és significatiu que comenci precisament parlant de la Solidaritat Catalana—. Amb èxits que arriben ben aviat: alcalde de Sant Feliu i diputat provincial, per passar després a la plenitud republicana, diputat i president del Parlament, escollit a finals del 1938, signant d’aquesta manera la seva sort del seu destí.

En els primers mesos d’exili constata la destrucció del seu món: “La repressió fou sanguinària. El liberalisme, el republicanisme i el catalanisme quedaren reduïts en aquell moment als antics i odiosos conceptes polítics, socials i espirituals. Ens feren creure que érem en la bancarrota de la civilització, motiu de vergonya internacional”. Arriba després la caiguda de França i l’afusellament de Companys, a qui dedica un sentit homenatge. I l’acceptació, consegüent amb la defensa dels drets de l’home i de Catalunya, de la presidència de la Generalitat, coneixent els riscos altíssims d’aquesta decisió.

Però aquestes Memòries de Josep Irla home, cal completar-les amb el Josep Irla polític. I les coses canvien. Home d’Estat i de Govern, que es mou àgil i astut, que sap conciliar i cedir quan cal, però que no defuig l’enfrontament i defensa també les seves posicions amb ardidesa —per exemple, en l’espoli de les finances de la Generalitat—. En el laberint de l’exili català, l’únic que sap envoltar-se de professionals competents (Emili Vigo, Eugeni Xammar o Víctor Torres, per exemple) i que demostra tenir un full de ruta amb el qual pot trobar la sortida és ell. Pi i Sunyer fracassa de manera continuada; Nicolau d’Olwer continua sempre al marge de la política catalana; els hurtadistes (Hurtado, Ametlla) segueixen la seva política d’isolament crític; Rovira i Virgili  és massa gran i la seva deficiència física li impedeix una posició de primera línia; els comunistes no tenen en aquests començaments de l’exili la mateixa força que demostraran anys després a l’interior; la resta (Lliga republicana, Estat Català, socialistes de Serra i Moret i anarquistes) no compten a penes.. Només hi ha un home que “per la seva intel·ligència, la seva voluntat de treball, el seu amor a Catalunya i a la República” pugui continuar el seu llegat, Josep Tarradellas —a qui Irla sempre tracta amb una gran deferència—.

En una de les cartes enviades a Tarradellas, de 13 de gener de 1953, escriu: “Moltes vegades, pensant en Catalunya, em recordo d’uns mots de Rizal en el seu Noli me tangere: ‘Vosaltres que veureu la llum de l’alba brillar damunt la pàtria, recordeu-vos dels qui hem caigut durant la nit’. Jo crec que aquests mots assenyalen la nostra missió: compta el nostre deure de catalans en la mesura de les nostres forces, possibilitats, portar-nos dignament duran la nit, perquè els que vinguin i puguin gaudir de la llibertat de la nostra pàtria es puguin recordar de nosaltres sense haver-se’n d’avergonyir”. I és així, de ningú ens podem avergonyir menys que de Josep Irla.

A la ferotge intransigència de Macià i la passió revoltant de Companys, Irla és coratge, sacrifici i continuïtat. I la tristesa de la pàtria perduda.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)