Dimecres 24 d’agost s’han complert 80 anys de l’assassinat del periodista manresà Josep Maria Planes (1907-1936) per escamots de la FAI. La comissió de l’Any Planes ha fet a Manresa un acte en record seu. Quim Torra i Pla fa un recull de vint normes per al periodisme d’investigació i els repòrters, segons Josep Maria Planes.

“Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa”. Amb la defensa de la seva veritat com a bandera, Josep Maria Planes (Manresa, 1907 – Barcelona, carretera de l’Arrabassada, 24 d’agost de 1936) va brillar, com el cometa Halley, en el periodisme català dels anys 30. Amic de Sagarra i Xammar, director d’Imatges i d’El Be Negre, col·laborador de Mirador i La Publicitat, amb el seu brutal assassinat es tanca l’època daurada del periodisme republicà.

Un periodista que enceta el reporterisme d’investigació, que toca amb ironia el periodisme “decoratiu”, que és capaç d’escriure unes cròniques d’esport tan apassionants com el relat viscut en primera persona del 14 d’abril. Dandi, liberal, catalanista. Un producte genuí d’Acció Catalana i, per tant, condemnat a veure com el seus fracassaven en el dia a dia polític, refugiant-se en les tertúlies, la creació, les nits de Barcelona i una ampolla de ginebra.

No va callar i senzillament va escriure el que creia que calia escriure. Li va costar la vida. Com Ventalló, Tísner, Rovira i Virgili o Xammar, periodistes tots ells compromesos amb la República i la democràcia, van ser amenaçats pels grups extremistes de la FAI pel seu posicionament crític. Uns van poder marxar a temps, salvant la vida pels pèls. Planes fou “passejat” fins l’Arrabassada i mort a trets. Havia deixat escrit a “Nit de vetlla”, l’últim article que va publicar al seu diari, La Publicitat, l’endemà de la sublevació feixista: “Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d’aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d’estar, moralment i materialment al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans. El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”

20 normes per al periodisme d’investigació i els repòrters, segons Josep Maria Planes

1. Si en el món hi ha alguna persona capaç de heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

2. El reportatge és això: parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul.

3. Amb una ignorància enciclopèdica ben administrada, el periodista pot anar per tot, encarar-se amb els homes i les coses i mirar de treure’n el suc necessari per tal de cuinar el menú que ha de servir als seus possibles lectors.

4. La interviu ha deixat d’ésser un element informatiu per a convertir-se en el forat per on s’escapa tota la inflació literaturesca continguda i torturada en les Redaccions.

5. El veritable protagonista dels reportatges és el periodista i no l’interviuat.

6. El reportatge, posat a les mans d’un home fantasista, resulta una arma perillosa. Hem pensat moltes vegades que el millor interviuador seria un bon taquígraf.

7. L’art de la interviu no és pas una cosa tan fàcil com sembla a primera vista. Més que un art, però, podríem dir que es tracta d’una ciència, d’una ciència exacta, gairebé.

8. La major dificultat de les intervius és trobar un bon començament i un bon final.

9. La nostra modesta experiència dintre del ram ens permet d’establir una mena de quadro de preferències en quant a les persones interviuables. Les que dóna més gust d’anar a veure són: Primer, les reines de bellesa; segon, les artistes de teatre; tercer, els literats que, per anar sobre segur, ja us donen la interviu escrita; quart, els personatges que tenen temps per perdre; cinquè, els il·lusionistes; sisè, els criminals (convenientment tancats a la presó, està clar); etc.

10. Les intervius més desagradables de fer són amb els savis, les mares de les artistes i els tenors.

11. Recollir personalment de primera mà tots els elements d’informació.

12. Evitar cap mena de fantasia ni divagació literària.

13. Presentar d’una forma tan ordenada i coherent com sigui possible una sèrie de fets dels quals hem tingut notícia per persones prou ben situades perquè puguem tenir absoluta confiança en la veracitat de les seves informacions.

14. Complir rigorosament el compromís de no citar la procedència de les informacions, facilitades sota la promesa formal de guardar silenci.

15. Nosaltres, els periodistes, som una mena de gent que ens dediquem a l’observació del que passa en el món extern i després ho expliquem amb més o menys fidelitat. Intel·lectualment i econòmicament, som una gent que vivim al dia.

16. No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. Sóc un periodista que jutjo i comento els fets que l’actualitat m’ofereix.

17. Tinc tranquil·la la consciència de no haver faltat deliberadament a la veritat en cap cas. Si algun error d’informació hi ha en el que he escrit, ha estat involuntari.

18. EL BE NEGRE és íntegre de cap a peus: no és cap insidiós «be negre amb potes rosses», dels que tant abunden en aquest món de mitges brutes. Salut a tots i a tothom! Però, això sí : EL BE va ben esquilat de clatell : no hi té llana, i davant de la niciesa o de la mala intenció del reaccionarisme i del fanatisme, sabrà demostrar que externament és un be, però amb un cor valent una fera (Editorial del primer número d’El Be Negre)

19. Per damunt de tot, m’interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya.

20. Suposo el lector assabentat dels meus articles sobre el terrorisme. Per tant, no val la pena d’insistir. No cal dir que mantinc fins a la darrera ratlla el que porto escrit fins ara. En resposta a tot això, la “Soli” diu que si no rectifico “m’obligaran a emmudir”. Si no ho he entès malament, això és una amenaçada de mort. No conec altra sistema “d’obligar-me” a emmudir.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)